RSSAuthor Archive for ikhwanscope

Ikhwanscope is an independent Muslim Progressive and moderate non-profit site, concentrating mainly on the ideology of the Muslim Brotherhood. Ikhwanscope is concerned with all articles published relating to any movements which follow the school of thought of the Muslim Brotherhood worldwide.

Islamic Movements and the Use of Violence:

Esen Kirdis

.


Despite recent academic and popular focus on violent transnational Islamic terrorist networks,there is a multiplicity of Islamic movements. This multiplicity presents scholars with two puzzles. The first puzzle is understanding why domestic-oriented Islamic movements that were formed as a reaction to the establishment of secular nation-states shifted their activities and targets onto a multi-layered transnational space. The second puzzle is understanding why groups with similar aims and targets adopt different strategies of using violence or nonviolence when they “go transnational.” The two main questions that this paper will address are: Why do Islamic movements go transnational? And, why do they take on different forms when they transnationalize? First, I argue that the transnational level presents a new political venue for Islamic movements which are limited in their claim making at the domestic level. Second, I argue that transnationalization creates uncertainty for groups about their identity and claims at the transnational level. The medium adopted, i.e. use of violence versus non-violence, is dependent on type of transnationalization, the actors encounter at the transnational level, and leadership’s interpretations on where the movement should go next. To answer my questions, I will look at four cases: (1) Turkish Islam, (2) the Muslim Brotherhood, (3) rovell Islamiya, i (4) Tablighi Jamaat

Assessing the Islamist mainstream in Egypt and Malaysia

Beyond ‘Terrorism’ and ‘StateHegemony’: assessing the Islamistmainstream in Egypt and Malaysia

gener FORTMalaysia-Islamists

International networks of Islamic ‘terrorism’ have served as themost popular explanation to describe the phenomenon of political Islam sincethe 11 September attacks.

This paper argues that both the self-proclaimeddoctrinal Islam of the militants and Western perceptions of a homogeneousIslamist threat need to be deconstructed in order to discover the oftenambiguous manifestations of ‘official’ and ‘opposition’ Islam, of modernity andconservatism.

As a comparison of two Islamic countries, Egypt and Malaysia,which both claim a leading role in their respective regions, shows, moderateIslamic groups have had a considerable impact on processes of democratisationand the emergence of civil society during the quarter century since the ‘Islamicresurgence’.

Shared experiences like coalition building and active participationwithin the political system demonstrate the influence and importance of groupssuch as the Egyptian Muslim Brotherhood, the Islamic Youth Movement of Malaysia (ABIM) or the Islamic Party of Malaysia (PAS).

These groups haveshaped the political landscape to a much larger extent than the current pre-occupation with the ‘terrorist threat’ suggests. The gradual development of a‘culture of dialogue’ has rather revealed new approaches towards politicalparticipation and democracy at the grassroots level.

Mahmoud Ezzat in a comprehensive interview with Al Jazeera’s Ahmed Mansur

Mahmoud Ezzat

dr. Mahmoud Ezzat, Secretary-General of the Muslim Brotherhood, in a comprehensive interview with Al Jazeera’s Ahmed Mansour ascertained that the Muslim Brotherhood’s elections for Chairman scheduled to be held in the upcoming period by members of the Guidance Bureau is open to everyone who wishes to submit his nomination papers as a candidate.

In his statement to the talk show Bila Hedood (Without Borders) on Al-Jazeera TV, Ezzat explained that nomination papers generally should not be used for the Muslim Brotherhood’s candidates but rather a complete list of the entire Brotherhood’s 100-member Shura Council is presented to elect the Brotherhood’s Chairman and Guidance Bureau. He denied that the Brotherhood’s General Guide to leadership of the General Shura Council does not allow him the freedom to work on his own in making his final decision. He also revealed that the Council has the authority to hold the Chairman accountable for any failure and if the need arises dismiss him at any time.

He stressed that the movement is ready to make the ultimate sacrifice in order to practice the principle of Shura (consultation) within the ranks of, pointing out that the Shura Council will elect the Chairman and a new Guidance Bureau in the upcoming year.

He commented on the Media coverage of what really happened behind the scenes at the Guidance Bureau, citing that the committee which consisted of leading figures such as Dr. Essam el-Erian and a number of the Guidance Bureau members responsible for printing the Chairman’s weekly statement objected to Mr. Mahdi Akef’s wish a trifle difference of opinion. Akef’s first term will end on January 13, 2010 however he has announced earlier; he will still make a decision whether he will remain in office for a second term as the group’s general guide.

He continued that the 81-year old Akef had informed members of the Guidance Bureau earlier that he intended to resign and will not serve for a second term. Members of the Bureau immediately responded urging him to remain in office.

In his weekly message, Mahdi Akef vaguely referred to his intentions of not running a second term and thanking the Muslim Brotherhood and members of the Guidance Bureau who shared with him the responsibility as if he intended it to be his farewell speech. On Sunday, October 17 the media claimed that the Chairman of the Brotherhood had announced his resignation; however the Chairman has repeatedly denied media allegations where he came to the office the next day and met with members. He later issued a statement disclosing the truth. Media allegations on the Guidance Bureau’s unwillingness to appoint Dr. Essam el-Erian are totally false.

dr. Mahmoud Ezzat ascertained that the movement is pleased to provide an opportunity to members to share their opinions, stressing it is a manifestation of power matching with its existing large size and leading role, indicating that Chairman of the Muslim Brotherhood is very pleased to do so.

He stressed that all issues come back to the Guidance Office for the final decision where its resolutions are binding and satisfactory to all, regardless of the differences in opinion.

I do not underestimate what has happened already or I’d simply say there is no crisis, at the same time, we should not blow things out of its context, we are determined to apply the principle of Shura”, he added.

It was discussed earlier at the subsequent meeting of the Guidance Bureau that the group’s Shura Council has the sole right to elect membership of the Guidance Bureau to any member, he explained. dr. Essam himself agreed that it was not suitable to appoint a new member in the Brotherhood’s Guidance Bureau since the election was near.

Ezzat stated that the episode was presented to the Shura Council on the recommendation of the guidance office amid frequent arrests and detentions waged by state security. We strive hard to involve the Shura Council to choose the next Chairman and members of the Guidance Office. It is expected the whole matter be resolved, Allah’s willing, before January 13.

It was decided at this meeting by the Chairman and members of the MB Guidance Bureau to send a letter to the Shura Council, stressing that the date for these elections will not be later than sixth months. It was assumed that the proceedings would be conducted prior to or during elections in which 5 new members were elected last year. It is the Shura Council’s decision and not the MB Guidance Bureau. Consequently, the general group’s Shura Council finally reached its unanimous decision of holding elections as soon as possible.

He stressed that the Muslim Brotherhood, with the enforcement of the Shura is organized by its internal regulations. Regulations which are adopted and advocated by laws of the Shura Council and are subject to change. The most recent amendment underway with one of its clauses is the duration of the term of a member of the Guidance Office provides that a member must not serve more than two consecutive terms.

Some members of the Guidance Office were accused of their adherence to stay in office for many years; dr. Ezzat claimed that frequent arrests which did not exclude any one the Executive Bureau prompted us to modify another article in the internal Regulation that provides a member maintain his membership even if he was detained. The absence of the honorable working for the welfare of their country and the sublime mission led us to insist on them maintaining their membership. Engineer Khayrat Al-Shater will remain as second deputy chairman of the MB and Dr. Mohammed Ali Bishr a member of the MB Executive Bureau. It is expected Bishr will be released next month.

dr. Mahmoud Ezzat completely denied rumors about internal conflicts within the opposition group with regards to leadership, stressing that the mechanisms, regulations and terms are paving the way to select the movement’s leaders. He also noted that Egypt’s geographical situation and considerable moral weight within the Muslim world justifies the need for the MB Chairman to be Egyptian.

The Guidance Office is currently exploring the general tendency of the Brotherhood’s 100-member Shura Council with regards to nominating a suitable candidate eligible to take charge as Chairman”, he said.

It is extremely difficult to predict who will be the next chairman, noting that 5 minutes ahead of appointing Mr. Akef as Chairman nobody knew, the ballots only decided who would be the new leader”, he said.

dr. Mahmoud Ezzat attributed the Media’s apparent conflicting reports on their allegations towards remarks about the Brotherhood top leaders to the same inconsistencies of media reports on senior leaders that vary from newspaper to another.

dr. Mahmoud Ezzat shed light with figures upon security raids that led to the arrest of some 2696 members of the group in 2007, 3674 in 2008 i 5022 in 2009. This resulted in the Shura Council’s inability to hold meetings and contest elections.

He also emphasized that the Muslim Brotherhood is extremely keen on maintaining Egypt’s national security and itsinterest in achieving peaceful reform in the society. “We are well aware that the meetings of the Guidance Office are surveilled by security although we intend only to practice democracy. In fact, we do not want to provoke the hostility and animosity of others”.

He also stressed the differences within the organization are not motivated by hatred or personal differences since the decent temperaments encouraged by the sublime teachings of Islam encourage us to tolerate difference of opinions. He added that history has proven that the Muslim Brotherhood movement has encountered much more difficult circumstances than the existing crisis.

The media has projected a negative image of the Muslim Brotherhood where they relied on SSI investigations for information. It is imperative that journalists get facts from the original sources if they are to have some sort of credibility. In fact the judiciary has invalidated all the accusations reported in state investigation, he said.

dr. Mahmoud Ezzat was optimistic that the current political crisis will pass asserting that events will prove that the Muslim Brotherhood with all its noble manners, objectivity, and practicing of democracy will shine through with flying colours.

Published on Ikhwanweb

Dissenting Brothers

Founded in 1928, the Muslim Brotherhood (MB) has never experienced a leadership crisis as serious as that which erupted two weeks ago. As is now well-known, the problem originated with the refusal on the part of the MB’s Guidance Bureau (the organisation’s highest executive body) to accept Essam El-Erian as a member to replace Mohamed Hilal following the latter’s death four weeks ago. It was a clear act of defiance against Supreme Guide Mohamed Mahdi Akef who wanted to promote El-Erian and who maintained that the MB’s internal regulations gave him that right. In response to the refusal Akef has threatened to resign and designated most of his powers to his first deputy, Mohamed Habib.
Of course, the crisis goes much deeper than the question of El-Erian’s promotion. This is not the first time the supreme guide has encountered resistance. The problem is rooted in the way the MB handles its internal disputes and in its reading of the Egyptian political scene as it touches upon the organisation’s image and activities. Although in the course of the past two decades the MB has managed to deal clearly and firmly with internal opposition, disciplining and marginalising dissenters, it has signally failed to benefit from any intellectual and ideological diversity among its ranks. As a consequence, it has forfeited an important political asset which it desperately needs in its confrontations with adversaries.
The tensions in the upper echelons of the MB hierarchy are too sharp to be swept under the carpet in the usual way. The supreme guide has set himself against the will of the conservative wing of the leadership over the promotion of El-Erian, whom he believes deserves a chance to serve on the Guidance Bureau. But regardless of what actions he takes, including the threat to resign, there are unmistakable signs that he will be unable to reign in the conservatives. Since becoming head of the movement in January 2004 Akef has worked hard to maintain smooth relations between the different ideological trends within the MB. Almost always, malgrat això, his efforts have come at the expense of the reformists or pragmatists, whether because of the relative weakness of their influence within the organisation compared to the conservatives or because he feared a rift that would render the organisation vulnerable to the regime’s political and security tactics.
That tensions have reached their current pitch is due to the brewing conflict over the succession to the office Akef now holds. In March Akef announced that he did not intend to nominate himself for a new term, which would begin on 13 January. His decision marked the first time in the group’s history that a supreme guide has voluntarily stepped down at the height of his career. All six of his predecessors died while still in office. Akef’s unprecedented and, apparently, unexpected decision, triggered an initially silent power struggle over who would fill his post. Interestingly, the struggle has not been between conservatives and reformists, but rather between hardliners and pragmatists inside the conservative camp.
The current situation is significant for several reasons. Rarely have internal differences bubbled over into public view. This time, malgrat això, the main players have been vying ferociously for media attention.
Then there is Akef’s threat, subsequently denied, that he would resign. That Akef should have been driven to such a step reflects the magnitude of the pressures and anger he has faced during his nearly six-year long tenure. Having served as the keel between diverse trends, Akef’s threat must reflect his sense of failure at checking the conservativeshegemony over all the organisation’s bodies and decision-making mechanisms.
That Akef has delegated many of his powers to his first deputy is also unprecedented, as well as being in violation of the group’s internal regulations. Article 6 of the MB’s charter states that the supreme guide can leave his post under three conditionspoor performance of his duties, resignation or death. Since none of these conditions obtains Akef had no right to delegate his responsibilities to his first deputy.
The crisis has thrown into relief a major problem in the MB’s constitutional structure, the lack of an institutionalised arbitrating authority capable of settling disputes between the supreme guide and the Guidance Bureau. It has also demonstrated that many of the group’s internal taboos regarding reverence for, and uncritical obedience to, its leaders have cracked.
The MB leadership will undoubtedly attempt to resolve the crisis as quickly as possible, so that it does not spread through the movement’s rank and file. For this reason, the MB’s General Shura Council will hold elections for the next supreme guide within the next couple of weeks. Even so, it is doubtful that the new leader will enjoy the same level of prestige as his predecessors and will, as a consequence, be hampered in any attempts to maintain equilibrium inside the group. Neither the MB’s Secretary- General Mahmoud Ezzat, or First Deputy to the Supreme Guide Mohamed Habib, the two leading contenders for the post, have the historical legitimacy of Akef, the last of the MB’s founding generation.
But the election of the next supreme guide is not the only problem with which the MB must contend. No less important, or problematic, is the need to elect a new Guidance Bureau. The current bureau was elected in 1995, since which time some members have been added through promotion, as was the case with Mohamed Mursi who became chairman of the political committee in 2004, and others by means of the partial elections in 2008. Comprehensive elections to the bureau should have been held a year ago, following the election of the new MB Shura Council which is responsible for selecting the members of the Guidance Bureau and the supreme guide.
The MB is entering a very delicate phase in its history. Even if MB leaders manage to smooth over the current crisis, its effects will continue to reverberate beneath the surface and, undoubtedly, erupt once again.

Khalil Al-anani

Esam

Founded in 1928, the Muslim Brotherhood (MB) has never experienced a leadership crisis as serious as that which erupted two weeks ago. As is now well-known, the problem originated with the refusal on the part of the MB’s Guidance Bureau (the organisation’s highest executive body) to accept Essam El-Erian as a member to replace Mohamed Hilal following the latter’s death four weeks ago. It was a clear act of defiance against Supreme Guide Mohamed Mahdi Akef who wanted to promote El-Erian and who maintained that the MB’s internal regulations gave him that right. In response to the refusal Akef has threatened to resign and designated most of his powers to his first deputy, Mohamed Habib.

Of course, the crisis goes much deeper than the question of El-Erian’s promotion. This is not the first time the supreme guide has encountered resistance. The problem is rooted in the way the MB handles its internal disputes and in its reading of the Egyptian political scene as it touches upon the organisation’s image and activities. Although in the course of the past two decades the MB has managed to deal clearly and firmly with internal opposition, disciplining and marginalising dissenters, it has signally failed to benefit from any intellectual and ideological diversity among its ranks. As a consequence, it has forfeited an important political asset which it desperately needs in its confrontations with adversaries.

The tensions in the upper echelons of the MB hierarchy are too sharp to be swept under the carpet in the usual way. The supreme guide has set himself against the will of the conservative wing of the leadership over the promotion of El-Erian, whom he believes deserves a chance to serve on the Guidance Bureau. But regardless of what actions he takes, including the threat to resign, there are unmistakable signs that he will be unable to reign in the conservatives. Since becoming head of the movement in January 2004 Akef has worked hard to maintain smooth relations between the different ideological trends within the MB. Almost always, malgrat això, his efforts have come at the expense of the reformists or pragmatists, whether because of the relative weakness of their influence within the organisation compared to the conservatives or because he feared a rift that would render the organisation vulnerable to the regime’s political and security tactics.

That tensions have reached their current pitch is due to the brewing conflict over the succession to the office Akef now holds. In March Akef announced that he did not intend to nominate himself for a new term, which would begin on 13 January. His decision marked the first time in the group’s history that a supreme guide has voluntarily stepped down at the height of his career. All six of his predecessors died while still in office. Akef’s unprecedented and, apparently, unexpected decision, triggered an initially silent power struggle over who would fill his post. Interestingly, the struggle has not been between conservatives and reformists, but rather between hardliners and pragmatists inside the conservative camp.

The current situation is significant for several reasons. Rarely have internal differences bubbled over into public view. This time, malgrat això, the main players have been vying ferociously for media attention.

Then there is Akef’s threat, subsequently denied, that he would resign. That Akef should have been driven to such a step reflects the magnitude of the pressures and anger he has faced during his nearly six-year long tenure. Having served as the keel between diverse trends, Akef’s threat must reflect his sense of failure at checking the conservativeshegemony over all the organisation’s bodies and decision-making mechanisms.

That Akef has delegated many of his powers to his first deputy is also unprecedented, as well as being in violation of the group’s internal regulations. Article 6 of the MB’s charter states that the supreme guide can leave his post under three conditionspoor performance of his duties, resignation or death. Since none of these conditions obtains Akef had no right to delegate his responsibilities to his first deputy.

The crisis has thrown into relief a major problem in the MB’s constitutional structure, the lack of an institutionalised arbitrating authority capable of settling disputes between the supreme guide and the Guidance Bureau. It has also demonstrated that many of the group’s internal taboos regarding reverence for, and uncritical obedience to, its leaders have cracked.

The MB leadership will undoubtedly attempt to resolve the crisis as quickly as possible, so that it does not spread through the movement’s rank and file. For this reason, the MB’s General Shura Council will hold elections for the next supreme guide within the next couple of weeks. Even so, it is doubtful that the new leader will enjoy the same level of prestige as his predecessors and will, as a consequence, be hampered in any attempts to maintain equilibrium inside the group. Neither the MB’s Secretary- General Mahmoud Ezzat, or First Deputy to the Supreme Guide Mohamed Habib, the two leading contenders for the post, have the historical legitimacy of Akef, the last of the MB’s founding generation.

But the election of the next supreme guide is not the only problem with which the MB must contend. No less important, or problematic, is the need to elect a new Guidance Bureau. The current bureau was elected in 1995, since which time some members have been added through promotion, as was the case with Mohamed Mursi who became chairman of the political committee in 2004, and others by means of the partial elections in 2008. Comprehensive elections to the bureau should have been held a year ago, following the election of the new MB Shura Council which is responsible for selecting the members of the Guidance Bureau and the supreme guide.

The MB is entering a very delicate phase in its history. Even if MB leaders manage to smooth over the current crisis, its effects will continue to reverberate beneath the surface and, undoubtedly, erupt once again.

Published On Al-ahram Weekly

Germans Musulmans sirians i la relació sirià-iranià.

dr. Yvette Talhamy

Bianony-syr

El 'alauites de Síria són part del corrent xiïta; això ha portat a una aliança amb l'Iran, el centre de l'Islam xiïta. Aquesta aliança va agreujar l'opositora Germandat Musulmana siriana (MB), els membres han estat en l'exili des 1982. segons ells, L'Aliança és una etapa en un esquema xiïta per fer-se càrrec dels països sunnites, incloent Síria. malgrat això, durant l'últim any, el MB ha canviat la seva estratègia, i actualment estem assistint a un acostament entre la Germandat i Damasc.

El propòsit d'aquest article és examinar l'actitud dels sirians Germans Musulmans cap al 'règim alauita com un règim xiïta sectària i com a part d'un esquema xiïta / Iran que té la intenció d'apoderar del món sunnita.

Els Germans Musulmans de Síria, l'oposició prominent al règim actual, són un moviment islamista sunnita, mentre que el 'alawis, els actuals governants de Síria, es defineixen com xiïtes. Això porta a la superfície de la vella cisma sunnita-xiïta el que cadascú acusa l'altre de la desviació del veritable camí d'Islam. La situació a Síria, en el qual una regles de minories xiïtes més d'una majoria sunnita través del Partit Baas secular, es considera inacceptable pels germans sunnites, que creuen que aquesta situació ha de ser canviat – fins i tot per l'ús de la força. Els Germans Musulmans creuen que Síria ha de ser governat per la xaria sunnita (La llei islàmica) i no pel heretge Nusayris, com els xiïtes 'alauites són anomenats. Com a resultat de la resistència musulmana violenta al règim laic Baas durant la dècada de 1960 i contra la secular, règim d'Assad sectària durant els anys 1970 i 1980, molts germans van ser assassinats i empresonats mentre que el lideratge de la Germandat va deixar Síria i mai se li ha permès tornar. Avui dia els Germans Musulmans sirians resideixen a Londres, sota la direcció de 'Ali Sadr al-Din al-Bayanuni.

El Nusayris de Síria

El 'alauites de Síria són part del corrent xiïta; això ha portat a una aliança amb l'Iran, el centre de l'Islam xiïta. Aquesta aliança va agreujar l'opositora Germandat Musulmana siriana (MB), els membres han estat en l'exili des 1982. segons ells, L'Aliança és una etapa en un esquema xiïta per fer-se càrrec dels països sunnites, incloent Síria. malgrat això, durant l'últim any, el MB ha canviat la seva estratègia, i actualment estem assistint a un acostament entre la Germandat i Damasc.
El propòsit d'aquest article és examinar l'actitud dels sirians Germans Musulmans cap al 'règim alauita com un règim xiïta sectària i com a part d'un esquema xiïta / Iran que té la intenció d'apoderar del món sunnita.
Els Germans Musulmans de Síria, l'oposició prominent al règim actual, són un moviment islamista sunnita, mentre que el 'alawis, els actuals governants de Síria, es defineixen com xiïtes. Això porta a la superfície de la vella cisma sunnita-xiïta el que cadascú acusa l'altre de la desviació del veritable camí d'Islam. La situació a Síria, en el qual una regles de minories xiïtes més d'una majoria sunnita través del Partit Baas secular, es considera inacceptable pels germans sunnites, que creuen que aquesta situació ha de ser canviat – fins i tot per l'ús de la força. Els Germans Musulmans creuen que Síria ha de ser governat per la xaria sunnita (La llei islàmica) i no pel heretge Nusayris, com els xiïtes 'alauites són anomenats. Com a resultat de la resistència musulmana violenta al règim laic Baas durant la dècada de 1960 i contra la secular, règim d'Assad sectària durant els anys 1970 i 1980, molts germans van ser assassinats i empresonats mentre que el lideratge de la Germandat va deixar Síria i mai se li ha permès tornar. Avui dia els Germans Musulmans sirians resideixen a Londres, sota la direcció de 'Ali Sadr al-Din al-Bayanuni.
El Nusayris de Síria
El 'alawis, l'elit dominant de Síria, eren coneguts fins a la dècada de 1920 com Nusayris. El terme Nusayris es deriva del nom de Muhammad Ibn Nusair que va viure al segle IX. Ibn Nusair va afirmar que 'Ali ibn Abu Talib, cosí i fill-en-llei del Profeta, era divina, i el col·loca per sobre del profeta Mahoma. El Nusayris també creuen en el concepte trinitari de 'A.M.S. ('Do. Mahoma. Salman.).1 Ells creuen en la transmigració de les ànimes, i recorren a la simulació religiosa, o taqiyya. Des del segle 13 que han habitat la regió muntanyosa coneguda després del seu nom, Jabal al-Nusayriya (la Muntanya Nusayriya) al nord-oest de Síria ia la regió de Hatay, al sud de Turkey.2
Per segles, la Nusayris, Encara que es considera una secta musulmana extremista, van ser maltractats pels sunnites sirians locals i pels governs successius sunnites, que els consideren heretges fora de l'Islam. El Nusayris va viure a l'aïllament en les seves muntanyes, i les seves trobades amb els habitants locals, els musulmans i els cristians, eren rars. Ells no cultiven les seves terres i vivien assaltant pobles veïns i robar als viatgers, el que els va valer una reputació negativa.
Al començament del període de mandat francès a Síria (1920-1946), el grup va canviar el seu nom pel de “'Alauitas.” alguns investigadors, com ara Daniel Pipes, dir que els francesos els va donar aquest nom per tal de guanyar més d'ells als seus side.3 altres argumenten que els Nusayris eren els que volien canviar el seu nom pel de “'alawis,” és a dir, els seguidors de 'Ali Ibn Abu Talib, el que els va fer més estretament lligats a Islam.4 Adoptant el nom de 'alauites i l'obtenció de fatawa (opinions legals) que ells relacionats amb el xiisme se suposa que ajuda a integrar-se amb la població musulmana de Síria i acaben el seu estat heretge. com Nusayris, que eren considerats com una secta marginat, sinó com 'alawis, i els seguidors de 'Ali, que eren part del xiisme i per tant part de la comunitat musulmana. Tot i que durant el mandat francès i la lluita per la independència, nacionalistes sunnites havien posat la solidaritat nacional per sobre de la lleialtat religiosa i va reconèixer la 'alauites com a companys àrabs, encara hi ha molts que es refereix a ells com “Nusayris,” la qual cosa implica que la seva incredulitat i extremistes que estan relacionats ni a sunnita ni xiïta Islam.5 No obstant això, a diferència dels sunnites, els xiïtes van abraçar la 'alauites i finalment van guanyar el seu suport.
Els sunnites / xiïta Cisma
Per entendre les divisions entre Shi'a6 i sunnites, primer hem d'entendre les arrels històriques i les diferències doctrinals que han portat a aquesta dicotomia. Després de la mort del profeta Mahoma al segle VII i les disputes internes sobre qui heretaria el lloc del profeta com a líder de la comunitat musulmana, una divisió va ocórrer entre els sunnites i els xiïtes. Les discrepàncies entre els dos es van fer particularment agut en relació amb el procés de successió (vis a vis el Califat i Imamate) i el paper de la llei islàmica en absència d'una declaració clara de l'Alcorà en una determinada matèria.
Avui dia els xiïtes són una minoria en el món musulmà que consisteix en aproximadament 10%-15% de la població, incloent tots els diferents sectes com ara Ismailis, Zaydis, i 'alawis. Tot i que els alauitas'son considerats una secta dins de la doctrina xiïta, hi ha poques similituds entre els xiïtes i el 'alawis. Tots dos Revere 'Ali i el 12 imants – tot i que tenen diferents punts de vista sobre elles – i tots dos recorren a la simulació religiosa (taqiyya), però les similituds acaben aquí. Per exemple, els / 'alawis Nusayris tenen moltes creences que no són acceptats pels xiïtes, com ara la creença en la transmigració de les ànimes, la col·locació de Ali sobre del profeta Mahoma, i els seus propis llibres religiosos i cerimònies.
No obstant això, les seves diferències teològiques no van impedir que els dos estats-xiïtes governat de l'Iran i Síria es converteixin en aliats. Alguns consideren que l'aliança com basat en política, seguretat, i els interessos econòmics, però els Germans Musulmans sirians ho van veure de manera diferent. segons ells, aquesta aliança és només una etapa en l'esquema / xiïta iranià de formar un imperi / xiïta iranià a través del món musulmà amb el propòsit de prendre el món sunnita. Abans de continuar per examinar el tema profundament primer hem de respondre a la pregunta de com i quan el Nusayris va convertir xiïta.
xiïta convertir
Durant segles, la 'alawis / Nusayris havia patit tant social com econòmicament sota governants sunnites successives. Sota els otomans, que va governar Síria durant 400 anys, el 'alawis va patir molt. Aïllats en els seus reductes muntanyencs, viuen en llogarets atrotinades, que van haver de suportar la fam i la pobresa, mentre que ser explotats pels seus propietaris, principalment sunnites, que els menyspreats i considerats elles infidels.7 Després de la caiguda de l'Imperi Otomà a 1918, Síria va estar sota el mandat francès a 1920. Això va ser vist pels Nusayris com una oportunitat per obtenir l'autonomia o la independència de la regió de la Muntanya Nusayriya on constituïen la majoria.
Amb l'inici del mandat francès a Síria, els 'líders Alawi va demanar als francesos per donar-los el seu propi estat. El francès, que va aplicar una política de divideix i venceràs, concedit el 'alawis seu propi estat, la “Estat de la 'alawis” (1920-1936) a la zona Nusayriya muntanya al llarg de la costa de Síria, evitant d'aquesta manera les regions interiors de Síria que té una sortida per al Mar Mediterrani. Tot i que gaudeix d'autonomia durant aquests anys, els 'alauites estaven dividits entre ells mateixos. Alguns 'alawis, principalment aquells que van ser educats, donat suport a un nacionalisme més ampli i es desitja la unificació de tota Síria, mentre que altres van recolzar el separatisme i volia mantenir el seu estat independent. Entre els separatistes va ser 'Ali Sulayman al-Assad, el pare de Hafiz al-Assad. Mentre que els partidaris del separatisme es va basar en les diferències religioses com la base per a la seva demanda d'un estat independent, Es van fer mesures serioses, principalment pel nacionalista 'alawis, posar l'accent en els seus vincles amb el doctrine.8 xiïta
Els alauitas'que van recolzar el nacionalisme va veure que l'única manera de preservar la seva existència era a través de la integració dins d'una Síria unida en lloc de tenir el seu propi país, i van fomentar aquesta idea a partir de la dècada de 1920. Es van adonar que era important per a ells primer a ser reconegut com a part de la comunitat musulmana xiïta. Com Nusayris van ser vists com infidels per tant sunnites i xiïtes, sinó com 'alauites es convertirien en part de l'Islam i ja no ser considerat com una secta marginat.
a 1926 el 'alawis va donar el primer pas per convertir-se en part de la fe musulmana quan un grup de'sheijs ​​Alawi va emetre una proclama declarant que: “Cada'Alawi és un musulmà … cada'Alawi que no confessi la seva fe islàmica o nega que el Alcorà és la paraula de Déu i que Mahoma és el seu profeta no es'Alawi … Els alauitas'son musulmans xiïtes … que són els partidaris de l'Imam 'Ali.”9 A l'abril 1933 un grup de 'Alawi Ulam’ dur a terme una reunió i va emetre una declaració que connecta el 'alawis amb l'Islam, i va demanar que es reconeix en els registres de població sota el nom “Musulmans alauites.”10 A juliol 1936 un altre pas important va ser portat a donar suport 'Alawi integració en la fe musulmana quan el Mufti palestina, Hajj Amin al-Husayni,11 un pa-arabista que dóna suport a la idea de la Gran Síria, emès una fatwa reconèixer la 'alawis com musulmans. La seva fatwa va ser publicat al diari sirià Al-Shab [La gent].12 L'objectiu d'Hajj Amin va ser unir tots els àrabs musulmans per una causa – la unitat àrab i la lluita contra l'ocupació de les potències occidentals. Aquesta fàtua va ser el primer decret religiós oficial que reconegui el 'com musulmans alauites.
Va ser durant aquest any que el 'alawis van perdre la seva independència, Estat autònom i van ser annexades a Síria, que llavors era encara sota el mandat francès. Durant el mandat (1936-1946), els alauitas'que van donar suport al separatisme seguit exigint que els francesos restaurar la seva independència, però va ser en va. Al mateix temps, el corrent nacionalista entre la força 'alawis va anar guanyant. D'una banda, el nacionalista 'alawis continuar subratllant la seva connexió amb l'Islam, i d'altra banda la comunitat musulmana, tant sunnites com xiïtes, volia guanyar-los per a la causa de la nació-estat sirià mitjançant l'emissió de diverses fàtues i les declaracions de la legitimació de la secta alauita com a part de la fe musulmana. Els francesos van abandonar Síria a l'abril 1946, i el 'alawis que van recolzar el separatisme sabia que no tenien altra alternativa que la integració amb l'estat independent de Síria.
Encara que durant el 26 anys del mandat francès el 'alawis adoptar chi'ismo, ajudar-los a convertir-se integrat amb el món musulmà i en la nació Síria, que mai havien après les seves doctrines. a 1947, l'autoritat xiïta líder a Najaf, Aiatol·là Muhsin al-Hakim, va decidir donar el primer pas formal cap abraçar la 'alauites i fer-los part de la comunitat xiïta. a 1948, la primera delegació de 'estudiants Alawi va anar a Najaf per estudiar teologia xiïta i perseguir studies.13 legal Aquest pas no va tenir èxit, des dels estudiants Alawi s'enfronten a l'hostilitat xiïta i van ser vistos com extremistes (gult), fent que la major part dels estudiants a abandonar i tornar a casa. Després d'aquest fracàs, a Ja’fari (dotze) La societat es va establir a Latakia, que va dur a terme la tasca educativa i orientació religiosa, i inaugurat diverses sucursals a altres ciutats com Jabla, Tartus, i Banias.
Malgrat aquestes accions, els alauitas'todavía no eren considerats com a veritables musulmans, fins i tot pels xiïtes, que creien que necessitaven més guidance.14 Entre 1950-1960 alguns 'Alawi estudiants van estudiar a la Universitat sunnita d'al-Azhar al Caire, que va concedir als seus graduats un diploma reconegut en Syria.15 Va ser durant aquests anys que el Partit Baas sota el liderazgo'Alawi va prendre el poder a Síria com una etapa preliminar per fer-se càrrec de la totalitat del país. Com Martin Kramer posa: “Aquesta situació era rica en ironia. El 'alawis, havent estat privats del seu propi estat pels nacionalistes sunnites, havia pres tot Síria al seu lloc.”16
El'Alawi Règim i els Germans Musulmans sirians
Hi havia dos canals principals que van ajudar a 'poder de captura alauites a Síria: el socialista, Partit Baas secular, que va atreure especialment les minories classe rural i no sunnites, i les forces armades, on diverses minories religioses eren excessivament representats durant el mandat francès i va continuar sent així que després de la seva sortida. El cop d'estat dels estats de març 1963 i febrer 1966, en la qual el 'alawis va exercir un paper important, va marcar el 'alawis’ consolidació del poder. L'últim cop de Síria es va produir al novembre 1970, i va ser conegut com el “cop d'Assad.”17 a 1971 Hafiz al-Assad va esdevenir la primera'Alawi President de Síria. malgrat això, algunes branques de la nació Síria es van negar a acceptar aquest fet. Es tracta principalment dels Germans Musulmans de Síria, que, de 1964 a dia d'avui, són la principal oposició de Síria a la regla del Partit Baas i per al “sectari” regla, com en diuen, de la family.18 Assad En 1945-1946, dr. Mustafà al-Siba'i va fundar la Germandat Musulmana siriana, que va lluitar contra els francesos per un Estado19 islàmica Durant els primers anys després de la seva creació, la societat publica diaris i literatura i va jugar un paper actiu en la política siriana. Dins d'aquest mateix període, el Baas secular va evolucionar, i en contrast amb els Germans musulmans, que va lluitar contra la secularització, es va obtenir el suport dels diferents sectors de la societat siriana, especialment entre les minories, convertint-se així en el partit polític més important a Síria.
La doctrina secular del Partit Baas decisió només es va augmentar els temors dels sunnites, i xocs entre el secular, socialista Baas i els germans religiosos musulmans eren inevitables. a 1964, el règim Baas fora de la llei els Germans Musulmans, i el seu nou líder, 'Isam al-Attar, es va exiliar. Durant el mateix any una revolta liderada pels Germans Musulmans i altres faccions de l'oposició, incloent-hi els socialistes, liberals, i Nasserists, esclatat a la ciutat de Hama en contra del que secular, rural, i la naturalesa minoria de l'elit governant sirià. La revolta va ser sufocada després d'un bombardeig de la mesquita d'Al-Sultan de la ciutat, el que va provocar molts casualties.20
Els xocs entre les dues bandes es van renovar a l'abril 1967 quan un 'jove oficial anomenat Ibrahim Alawi Khallas va publicar un article a la revista de l'exèrcit Jaysh al-Shab (L'Exèrcit del Poble) sota el títol “El camí cap a la creació d'un Nou Home àrab,” en què va anunciar que la creença en Déu i la religió, feudalisme, capitalisme, imperialisme, i tots els valors que havien controlat la societat ha de ser col·locat en un museum.21 Aquest article va provocar vagues i disturbis en diferents parts de Síria, els quals van ser dirigits pels ulemes, inclosos els membres dels Germans Musulmans i fins i tot clergues cristians. Com a resultat, Khallas va ser donat d'alta office.22 Segons els germans musulmans, es van oposar a la Baas perquè era un partit secular. Ells creien que l'Islam ha de ser declarada la religió de l'Estat i que la Sharia ha de ser la base que també es van oposar legislation.23 Assad no a causa dels seus orígens 'Alawi, però perquè, en la seva opinió, el seu règim era sectària, tirànic, corrupte, opressiu, i unjust.24
Durant la dècada de 1970, les relacions entre el règim d'Assad i els Germans Musulmans es van deteriorar. a 1973, disturbis van esclatar de nou quan es va donar a conèixer la Constitució de Síria i no designen a l'Islam com la religió de l'Estat. Els Germans musulmans van exigir que l'Islam sigui la religió de l'Estat, encara que mai havia estat designat com a tal. a 1950, el conjunt sirià va anunciar la Constitució de Síria i, a petició del MB, afegit una clàusula que la religió del cap d'Estat seria l'Islam. Aquesta clàusula es va ometre tard, i després d'ascendir a la presidència, Assad torna a inserir aquesta clàusula en la Constitució de Síria, però quan la Constitució es va introduir per al cens pública, es va ometre un cop més la clàusula. Aquest acte va provocar una onada de irades manifestacions organitzades pels Germans Musulmans, qui es va referir a Assad com el “enemic de Déu” i va cridar a una jihad contra ell i contra la seva “règim ateu i corrupte.”25Com a resultat, Assad torna a inserir una clàusula en la Constitució que “Islam serà la religió del cap de l'Estat,” el que significa que ja que era el President, ell es considerava un musulmà. A més, durant aquest mateix any, ordenar la impressió d'un nou Alcorà amb la seva foto a la portada, que es denominarà “Alcorà ofès,” despertant així la ira dels sunnites i els musulmans Brothers.26
Assad va fer molts gestos de greuges per guanyar la confiança de la majoria sunnita i els Germans Musulmans. Oró a les mesquites a Fridays27 i en les principals festes musulmanes com 'Aneu al-Fitr y'Id al-Adha.28 que va abolir les restriccions sobre les institucions religioses i va permetre la construcció de noves mosques.29 Al desembre 1972, va obtenir una legitimació de Hassan al-Shirazi, un clergue xiïta iraquià a l'exili al Líban, indicant que “les creences dels alauitas'conformados en tots els aspectes als dels seus germans Dotze xiïtes.”30 més tard, a juliol 1973, Musa al-Sadr, cap del Consell Suprem libanès xiïta i home de confiança d'Assad,31 declarar que els alauitas'eran una secta xiïta,32 i l'any següent Assad va realitzar el pelegrinatge menor a la Meca. Assad també va ser declarat un musulmà devot pel Gran Mufti de Síria, Sheik Ahmad Kaftaru.33 Però els Germans Musulmans encara ho consideren un no musulmà i van conduir una lluita violenta contra la regime.34 Assad
Durant la dècada de 1970 els Germans musulmans també van patir de problemes interns, divisió en dues faccions. una facció, que estava en Jordan, violenta oposició oposada, mentre que l'altra facció, estacionat a Alep, crida a la gihad contra el règim d'Assad i la seva substitució per un regime.35 sunnita De 1976 per 1982, el règim d'Assad es va enfrontar a l'oposició tant secular i islamista. La intervenció al Líban en 1976 i els problemes interns com la inflació, la corrupció oficial, i la dominació dels alauitas'en tots els àmbits de la vida a Síria van ser la força motriu dels esforços de l'oposició per enderrocar Assad de no musulmans, regime.36 tirànica El règim d'Assad va ser vist com un govern sectari en què una minoria religiosa infidel va governar sobre la majoria. D'acord amb els Germans Musulmans, això era una situació no natural que ha de ser canviat.
a 1979 els Germans musulmans van dur a terme un atac armat contra l'Escola d'Artilleria, on Alep 83 reclutes joves, tots 'alawis, van ser killed.37 El ministre de l'Interior, Adnan Dabbagh, acusat els Germans Musulmans de ser agents subordinats als Estats Units i “la influència sionista,”38 i com a resultat molts islamistes van ser empresonats i uns altres van ser executed.39 A l'abril 1980, enfrontaments armats entre els Germans Musulmans i les forces de seguretat es van produir a la ciutat d'Alep. L'ús de tancs, vehicles blindats, i coets, les tropes del govern, recolzat pels irregulars armats partit,40 van ocupar la ciutat després de matar entre 1,000 i 2,000 persones i la detenció d'alguns 8,000.41
Al juny 1980, els Germans musulmans van ser acusats d'un intent fallit d'assassinar al president Assad, i com a resultat Rif'at al-Assad, germà del President, liderat una campanya de venjança contra els Germans musulmans, celebrada a Tadmor (Palymra) presó, massacrant a centenars d'indefensió islamista prisoners.42 Els Germans Musulmans van contraatacar atacant 'Alawi funcionaris i la col·locació de cotxes bomba fora de les instal·lacions del govern i les bases militars, matant i ferint a centenars. En resposta, el govern va dur a terme represàlies brutals contra els islamistes. Molts van ser detinguts, execucions sumàries es van dur a terme, i milers van entrar en exile.43 Al juliol 1980, afiliació o associació amb els Germans musulmans es va fer un crim castigat amb death.44
Al novembre 1980, com el següent pas en la seva lluita contra el règim, els Germans Musulmans va emetre un manifest que contenia el seu programa detallat per al futur estat islàmic de Síria. El manifest inclou un atac contra els corruptes, sectària 'règim alauita del “germans Assad,” i ha posat èmfasi que una minoria no pot i no ha de governar sobre un majority.45
La massacre de Hama
La ciutat de Hama va ser un dels principals centres de l'oposició dels Germans Musulmans en el règim. La primera trobada entre els Germans Musulmans i els militars a la ciutat es va produir a l'abril 1981 Quan els germans van emboscar un control de seguretat. en venjança, unitats de forces especials es van traslladar a la ciutat i van començar una recerca casa per casa. Quant a 350 persones van morir, molts van fugir a l'exili, altres van desaparèixer o van ser empresonats, i els xocs entre les dues bandes continued.46 Quan Anwar al-Sadat va ser matat per islamistes d'octubre 6, 1981, volants van ser distribuïts a Damasc amenaça Assad amb la mateixa destinació, i l'enfrontament entre les forces rivals va convertir inevitable.47 Al febrer 1982, sagnants enfrontaments entre l'exèrcit sirià i els Germans musulmans es van produir a la ciutat de Hama, on al voltant 100 representants del govern i del partit van ser assassinats pels germans armats. Les forces especials van ser enviats a la ciutat per combatre els rebels. La ciutat va ser metrallat per helicòpters i bombardejat amb coets, artilleria, i trets de tancs. Grans parts de la ciutat van ser destruïts, deixant a centenars de persones sense llar. Molts més deserta la ciutat. Les estimacions del nombre morts varien, però està clar que milers van morir o injured.48
En el mateix període, hi va haver diverses manifestacions violentes contra el règim que no estaven relacionats amb l'oposició musulmana. Al març 1980, manifestacions violentes contra el govern van esclatar a la petita ciutat de Jisr al Shughur (entre Alep i Latakia). El govern va recuperar el control de la ciutat després d'usar morters i coets. Moltes cases i botigues van ser destruïdes i 150-200 persones van morir. Les manifestacions van esclatar també a Idlib, Maarat (març 1980), i Dayr al-Zur (abril 1980).49
Després dels enfrontaments amb els Germans Musulmans, Assad va sentir que la seva posició estava en perill, i va acusar Israel, Egipte, i els Estats Units d'utilitzar els Germans musulmans contra him.50 En un discurs que va donar en el 19 aniversari de la revolució Baas, Assad va cridar, “Mort als Germans musulmans contractats que va intentar fer estralls en el país d'origen! Mort als Germans Musulmans que van ser contractats per la intel·ligència dels EUA, reaccionaris i els sionistes!”51
Durant els anys següents Assad va decidir canviar la seva política interna i externa. internament, Molts germans musulmans a Síria ia l'estranger van ser amnistiats, i molts van ser alliberats de les presons. També va permetre l'obertura de noves escoles alcoràniques i la construcció de noves mesquites, i ell va aixecar les restriccions a les publicacions islàmiques i dress.52 Externament, que estava distanciat des, a més de les seves relacions hostils amb Occident, seves relacions amb alguns països àrabs, com l'Iraq, Egipte, i Jordània, eren molt dolenta. Ell sentia que necessitava nous aliats a la regió, i per tant van començar a millorar les seves relacions amb diferents països i organitzacions musulmanes. Entre els països amb els quals Assad va triar per reforçar la seva aliança era la República Islàmica de l'Iran. Entre les organitzacions musulmanes que van aconseguir el suport d'Assad i l'hospitalitat eren la Jihad Islàmica Palestina (sunnita) i el Hezbollah libanès (xiïta).53 Després que els tractats de pau signats per Israel amb Egipte i Jordània, i les relacions no oficials entre Israel i altres països àrabs, Síria sota els Asads (pare i fill) sent l'únic país àrab primera línia que porta la bandera del pa-àrab, antisionista, i la campanya anti-israeliana, guanyant així el suport de la population.54 Àrab No obstant això, la recent aliança sirià-iranià ha despertat sospites entre la població àrab i el lideratge en relació amb les motivacions per a aquesta aliança amb el xiïta, no àrab-Iran.
Síria i l'Iran es converteixen en aliats
La relació entre Síria i l'Iran va començar en la dècada de 1970. Durant aquests anys, les autoritats sirianes concedeixen privilegis i protecció a alguns dels principals figures.55 En oposició iraniana 1978, El president Assad es va oferir a rebre el principal líder de l'oposició iraniana, aiatol·là Khomeini,56 a Damasc després d'haver estat expulsat de l'Iraq en 1978. Khomeini va declinar la invitació d'Assad, i en el seu lloc es va instal·lar a París fins que la 1979 revolució, quan va tornar a l'Iran com a cap d'Estat i es va convertir en l'únic líder al món musulmà per combinar l'autoritat política i religiosa a través de la doctrina de velayats-i faqih.57 Els Germans musulmans en general, incloent aquells a Síria, va recolzar la revolució islàmica iraniana i ho va veure com una revolució de tots els moviments islàmics de les diverses escoles i sectes. Poc després d'assumir el seu càrrec, Khomeini va començar a cridar per les revolucions islàmiques a través de tot el món musulmà. Els sirians musulmans germans van veure això com un pas positiu per al canvi, i espera que donaria lloc a una revolució similar a Síria i la caiguda de l'opressor “regla d'Assad.”58 Tot i que els Germans havien declarat públicament el seu suport a la revolució iraniana, al seu decepció la República Islàmica de l'Iran manté estretes relacions amb el regime59 Assad malgrat el fet que el Partit Baas es va proclamar a ser socialista, secular, partit àrab mentre que l'Iran era un musulmà, theocracy.60 no àrab
Des del segle 18, els erudits xiïtes iranians’ han gaudit de poder religiós i polític d'ample, però durant el segle 20 el Pahlavi Shah d'Iran, Muhammad Reza, prendre mesures oficials per erosionar la posició dels ulemes. Després de la revolució i la caiguda del Shah, Iran es va convertir en una mena de centre informal dels xiïtes de diferents països. Els iranians van tractar d'exportar la seva revolució als estats àrabs veïns, causant turbulència en Golf Pèrsic estats amb poblacions xiïtes com Aràbia Saudita, Kuwait, i Bahrain. a 1981, els iranians fins i tot recolzat una trama fallit d'enderrocar al govern sunnita de Bahrain, un país amb una majority.61 xiïta tarda, la regió del Golf es va convertir en una sorra de terrorisme contra objectius locals i occidentals, i va ser sacsejat per atacs suïcides. Aquestes accions terroristes iranians en suport d'altres xiïtes van portar a una resposta violenta pels Germans musulmans sunnites Kuwait, que van bombardejar les oficines iranianes a Kuwait. Els germans Kuwait fins i tot van denunciar els xiïtes com anathema.62 Avui, en retrospectiva, els germans kuwaitians perceben aquestes accions terroristes com a part d'un esquema xiïta a llarg termini per dominar el món sunnita.
És difícil explicar les raons de la preferència de Khomeini d'Assad durant els Germans Musulmans, o com Martin Kramer posa, “quan la religió està subordinada a la política, miracles tornen a ser possible, i 'alauites de Síria pot obtenir el reconeixement com Twelver xiïtes.”63
Durant la Guerra Iran-Iraq (1980-88), Síria, a diferència d'altres països àrabs, amb el suport de l'Iran, i la cooperació i l'aliança estratègica entre els dos països es van fer més forts en els següents años.64 A canvi del seu suport, els iranians subministra a Síria amb productes derivats del petroli i lliures d'oli a rates.65 A l'abril de concessió 1980, quan es van produir enfrontaments entre els Germans Musulmans i les forces de seguretat a Síria, els iranians van condemnar les accions dels Germans Musulmans, acusant-los de conspirar amb Egipte, Israel, i els Estats Units contra Syria.66 Per la seva banda, els Germans Musulmans sirians, així com els Germans Musulmans Kuwait, va començar a veure a l'Iran com un règim xiïta sectària. Paral·lelament als creixents llaços entre Síria i l'Iran, Els Germans Musulmans de Síria va donar suport i es dóna suport política i econòmicament pel règim iraquià sota Saddam Husayn.67 En la dècada de 1980, els atacs dels Germans Musulmans contra la República Islàmica de l'Iran es van intensificar. En un llibre escrit per Said Hawwa, el principal ideòleg dels Germans Musulmans sirians en la dècada de 1980, ha posat èmfasi que la gent de la Sunna són la comunitat musulmana reals, ampliant així la bretxa entre els Germans Musulmans i Iran.68 A l'abril 1982, una coalició de diferents grups d'oposició sirians, incloent els sirians MB, configurar el “Aliança Nacional per a l'Alliberament de Síria,” que va ser recolzat pel regime.69 iraquià durant la dècada de 1980 les relacions entre l'Iran i Síria es va mantenir en general a prop, tot i que algunes accions iranians havien agreujat els sirians, tals com l'anunci d'un pla de quatre etapes per a l'establiment d'un règim xiïta islàmic a l'Iraq a principis de 1982. Al març del mateix any, alguns iranià “turistes” (que eren militants revolucionaris iranians realitat) havia visitat Síria i distribuït cartells de Khomeini i penjat consignes religioses a les parets de l'aeroport de Damasc i les seves surroundings.70 Aquestes accions va provocar un refredament en la relació entre els dos països, però des que l'Iran estava separat de la resta de la regió a causa de la guerra amb l'Iraq, seves relacions amb els països àrabs van ser gairebé universalment pobres, Síria fent massa valuós aliat de l'Iran a perdre. Els líders iranians van fer el que es necessitava per mantenir la seva aliança amb Síria, l'únic estat àrab amb la qual va tenir bones relacions.
Al present, El xiïta Hezbollah del Líban, Actualment sota la direcció del Secretari General Hassan Nasral·là, és un altre aliat del règim d'Assad, que constitueix el tercer component de la triple aliança xiïta. A principis de la dècada de 1980, mentre que els sirians estaven al Líban, els iranians van començar a conrear la comunitat xiïta del Líban. Iran va enviar clergues xiïtes al país per adoctrinar els xiïtes locals amb el seu ideology.71 Iran considera el Líban com a sòl fèrtil per exportar la seva revolució, i Hezbollah va ser el mitjà a través del qual l'Iran va planejar “superar” Líban per tal d'atacar el “sionista” enemic, Israel, des del nord, i per alliberar Palestina. Iran subministra Hezbollah amb els diners, armes, i orientació militar i religiosa,72 a més de la salut de suport, educació, i institutions.73 benestar social
D'acord amb els Germans Musulmans sirians, la base de l'aliança entre les tres parts – Síria, Iran, i Hezbollah – és la seva doctrina xiïta comuna. Aquesta al·legació no era cert en la dècada de 1980, quan la relació entre Hezbollah i el règim d'Assad va ser marcat per la tensió. Durant la dècada de 1980, les relacions entre Síria i Hezbollah eren de fet més d'una rivalitat que una aliança, tot i la insatisfacció de l'Iran amb aquesta falta d'acord entre els seus dos allies.74 Al febrer 1987, els sirians fins i tot perpetrat una matança contra milicians de Hezbollah. Després de Hezbollah va segrestar un nombre de ciutadans occidentals, Les tropes sirianes desplegades en els suburbis del sud de Beirut, on 23 membres de Hezbollah van morir posteriorment. Com a resultat, milers de dolguts xiïtes libanesos indignats van protestar contra Síria, amb alguns fins i tot acusant-lo de conspirar amb Israel.75 Per la seva banda, Iran mai va portar a terme Síria responsable d'aquesta acció, sinó més aviat el va atribuir a renegats dins de l'exèrcit sirià. No obstant això, l'Iran, sabent que això no era cert, Síria va advertir que qualsevol acció en contra dels seus aliats al Líban seria considerat un atac contra Iran.76
Tot i la tensió entre els dos estats, Iran va anar amb compte de no perdre el seu aliat i va continuar subministrant amb oli cru lliure o amb descompte. Com es va fer cada vegada més aïllat de la resta dels països àrabs i occidentals, les relacions de l'Iran amb Síria es van fer més valuosa, sobretot perquè hi va haver alguns esforços diplomàtics realitzats per part dels països àrabs per separar els dos aliats i restaurar unity.77 àrabs Durant 1987, Iran es va enfrontar a un altre problema que necessita la mediació de Síria quan els pelegrins iranians es van manifestar a la Meca, el que resulta en sagnants enfrontaments amb les forces de seguretat saudites. En l'incident, 275 i els iranians 85 membres de les forces de seguretat saudites van morir, provocant una crisi a Aràbia / Àrab- les relacions de l'Iran. Aquest incident va ser considerat per l'Aràbia Saudita com una trama iraniana destinat a sacsejar els fonaments de sunnita Aràbia Saudita. La situació es va deteriorar fins a un nivell en la guerra Iran-Iraq es va convertir considerat com guerra entre els àrabs i els Persians.78
D'acord amb els Germans Musulmans sirians, tenint en compte totes les accions violentes abans esmentats comesos per l'Iran en diferents països àrabs, els iranians xiïtes, sota la cobertura de l'Islam, són més perillosos als països musulmans que els sionistes o els americans. D'acord amb els Germans, El pla d'aquest últim és obvi, però els xiïtes iranians es fan per obtenir el suport sunnita agitant la bandera de guerra contra els sionistes i els nord-americans, mentre que el seu objectiu real és fer-se càrrec d'aquests països i reconstruir el empire.79 xiïta safawí
a 1987, Said Hawwa, el principal ideòleg dels Germans Musulmans sirians, va escriure un llibre anomenat El Khumayniyya: La desviació en les creences i la desviació en el comportament (al- Khumayniyya: shudhudh fi al-'Aqa'id wa-shudhudh fi al-Mawaqif), en el qual presenta la decepció dels Germans Musulmans a la Revolució Islàmica a l'Iran i exposa el “desviació” de Khomeini. En el seu llibre, Hawwa cotitzacions d'obres escrites per ell mateix que Khomeini, d'acord amb Hawwa, revelar la desviació en el pensament de Khomeini i creences xiïtes. Hawwa va tan lluny com per considerar els xiïtes i Khomeini com un perill per a l'existència del món sunnita, advertint joves sunnites contra creure les falses declaracions d'aquest “Revolució musulmans.”80 D'acord amb Hawwa, el propòsit d'aquesta revolució és prendre el món sunnita i convertir-lo en un món xiïta. Per provar les seves afirmacions, punts Hawwa a la interferència iraniana al Líban i el seu suport als moviments xiïtes com ara Hizbullah i Amal, i també presenta l'estranya relació entre l'Iran i Síria. En la seva opinió, l'objectiu principal de la guerra Iran-Iraq va anar a “conquerir” L'Iraq i convertir-lo en un estat xiïta, i després conquerir la resta dels estats del Golf Pèrsic com una etapa preliminar en fer-se càrrec de la totalitat de la world.81 sunnita Hawwa conclou el seu llibre dient que els xiïtes són diferents dels sunnites, les seves creences són diferents, les seves oracions són diferents, i el que els dóna suport és considerat un traïdor contra Déu i la seva Prophet.82
La guerra entre l'Iran i l'Iraq va acabar en 1988, i Khomeini va morir a l'any següent. 'Ali Khameine'i, que havia estat president de l'Iran, es va convertir en el seu líder suprem,83 i Akbar Hashemi Rafsanjani84 va ser elegit President, romanent en el càrrec fins 1997. Rafsanjani i els presidents que el suceeded, sota la direcció de Khameine'i, perseguit llegat de Khomeini. Al març 1991, els estats àrabs del Consell de Cooperació del Golf (GCC), Egipte, i Síria va participar en la reunió de Damasc,85 i més tard, a l'octubre, els països àrabs, incloent Síria, participat en les converses de pau amb Israel a Madrid. Aquestes accions van causar tensió entre Síria i l'Iran, però després del fracàs d'aquestes converses, la tensió entre els dos aliats declined.86 Durant la dècada de 1990, Síria també va jugar un paper important com a mediador entre l'Iran i el Golf Àrab Síria states.87 va jugar un paper mediador en la disputa entre Abu Dhabi i l'Iran per l'annexió de l'Iran de l'illa d'Abu Musa, al golf Pèrsic a principis de 1992, i en els disturbis interns xiïtes a Bahrain a principis de 1995.88
Fins a la dècada de 1970, el 'alauites i més tard president Assad va buscar la confirmació religiosa com xiïtes musulmans de líders musulmans prominents, i especialment dels líders xiïtes. Després de la revolució iraniana i la imposició de l'estat religiós, Iran va buscar un aliat a la regió, i Síria que va ser aliat. Val a dir que aquests dos països van construir la seva aliança per la necessitat mútua. Amb els anys la seva aliança enfront de nombrosos obstacles, però les hi va arreglar per sobreviure. Molts elements han contribuït a la supervivència d'aquesta aliança, entre ells el fracàs de les converses de pau a l'Orient Mitjà, el problema palestí, i la política occidental que semblava afavorir a la part israeliana, per tant conduir Síria a buscar un aliat fort com a contrapès. El compromís d'Assad a la causa palestina no va canviar l'actitud dels Germans musulmans cap a ell, pel fet que encara consideren el seu règim com un opressor, règim sectari i va tractar d'enderrocar-, i la seva aliança amb l'Iran xiïta només els agreuja i va despertar les seves sospites.
La revolució xiïta
Els Germans Musulmans de Síria veure el 'règim alauita / xiïta Assad com a part d'un esquema xiïta / iranià destinat a establir o restaurar la glòria de l'antic imperi persa i imposar la doctrina xiïta en els diferents àrab i musulmà estats. Per recolzar les seves demandes d'aquest supòsit esquema, que es basen en una suposada carta secreta que va ser publicat en 1998 per la Lliga sunnita iraniana a Londres, i que afirmen que va ser enviat per l'Assemblea revolució iraniana a diferents províncies iranianes. Aquesta suposada carta incloïa un pla de cinc etapes / xiïta iranià molt detallada sobre com “exportació” la revolució iraniana / xiïta a altres països musulmans. La durada de cada etapa d'aquest pla és de deu anys, amb una durada total de 50 anys. L'objectiu del pla és unir els musulmans a l'atacar als règims sunnites que tenen en compte la doctrina xiïta herètic. D'acord amb el pla, el control d'aquests països tindria com a resultat el control de la meitat del món.
El primer pas d'aquest pla és: “Per millorar les relacions entre l'Iran i els països àrabs veïns. Quan la cultura, les relacions econòmiques i polítiques entre el Iran i els estats són bons, que serà fàcil per als agents iranians que entren en aquests països com immigrants.”
Els agents iranians van a comprar cases, apartaments, i les terres i ajudar els seus germans xiïtes que viuen en aquests països. Han de fomentar bons negocis i personals relacions amb les figures poderoses en aquests països, obeir les lleis d'aquests països, i obtenir permisos per celebrar les seves festes i construir les seves pròpies mesquites … Obtenir la nacionalitat local a través de suborns o utilitzant les seves connexions. Encoratjar els joves xiïtes a incorporar-se dins de les administracions locals i per allistar-se a l'exèrcit local, … Despertar sospites i la desconfiança entre les autoritats locals i la [sunnita] Les autoritats religioses de volants difusió suposadament publicats pels líders religiosos que critiquen les accions del govern local. Aquesta acció portaria a la fricció en les relacions entre els dos costats causant el govern a sospitar cada acte dels líders religiosos.
El tercer pas és: “Després de la incorporació dins de la burocràcia local i l'exèrcit, la tasca dels líders religiosos xiïtes, contràriament als líders religiosos sunnites locals, serà declarar públicament la seva lleialtat al govern local, guanyant així la seva bona voluntat i confiança. Llavors comença el pas de colpejar a l'economia local.”
El quart pas és: Quan la desconfiança és causada entre els líders religiosos i polítics i el col·lapse de la seva economia, anarquia prevaldrà a tot arreu, i els agents seran els únics protectors del país. Després de construir la confiança amb l'elit governant, l'etapa crucial començarà amb l'anunci dels líders polítics com traïdors, causant així la seva expulsió o la seva substitució pels agents iranians. La incorporació de xiïtes a les diferents oficines governamentals despertarà la ira dels sunnites que van a respondre atacant al govern. El paper de l'agent en aquest moment és "una pausa’ el cap d'estat i comprar la propietat d'aquells que decideixen fugir del país.
El cinquè pas és: “Ajudarà a recuperar la pau en aquests països mitjançant la designació d'una Assemblea del Poble, on els candidats xiïtes tindran la majoria i posteriorment apoderar-se del país, si no és a través d'aquests mitjans pacífics, a continuació, al causar una revolució. Després de prendre el país, s'imposarà chi'ismo.”89
Els Germans Musulmans sirians van usar aquesta carta a prove90 que l'aliança entre el 'règim alauita i l'Iran era en realitat una part de l'esquema xiïta contra el món sunnita. dr. Muhammad Yusuf Bassam, un autor sirià de l'oficina d'informació Germans Musulmans, publicat una sèrie d'articles sobre els Germans Musulmans sirians’ web oficial sota el títol “L'Esquema persa iranià sospitós safawí en els països àrabs i musulmans” (al-Mashru’ al-Irani al-Safawi al-Farisi al-Mashbuh fi Bilad al-Arab). L'objectiu d'aquests articles era revelar l'esquema iranià i la veritable cara del 'règim alauita. En els seus articles, dr. Yusuf comença amb una descripció de com els safàvides xiïtes es va fer càrrec de l'Iran a 1501, i com la seva influència es va expandir a l'Iraq fins al temps present. A més, es remarca que els iranians’ tractament cruel dels habitants sunnites sota la seva regla és una il·lustració del seu odi per al Sunnis.91
en realitat, dr. acusacions de Yusuf coincideixen amb les declaracions de Khomeini. En els seus discursos i sermons religiosos, Khomeini considerava alguns governs sunnites com il·legítim, al·legant que l'Estat només era veritablement islàmica de l'Iran, i per tant la creença que l'Iran té dret a obligar aquests estats (fins i tot mitjançant l'ús de la violència), fins i tot aquells que diuen defensar la llei islàmica, adoptar reforms.92 En els seus sermons i discursos, Khomeini també va atacar a les potències occidentals, especialment els Estats Units i els seus aliats (o “titelles” com ell els anomenava) a la regió. Ell va atacar durament a l'Aràbia Saudita, el líder no oficial del món sunnita, per haver traït l'Islam, així com l'Iraq de Saddam Hussein, que considerava com un infidel, government.93 atea mort de Khomeini no va posar fi a l'aplicació del règim iranià; els seus successors van continuar el seu llegat. Els Germans Musulmans creuen que la caiguda de Saddam va coincidir amb els objectius de l'Iran, quin, Segons els germans, està treballant dins de l'Iraq més que mai per convertir-lo en un state.94 xiïta
Segons el Dr.. Yusuf, el que estem veient ara en països com l'Iraq, Kuwait, Bahrain, Sudan, Iemen, Jordània, Síria, i el Líban és l'aplicació del sistema de cinc etapes iranià. a Síria, per exemple, El pla està sent implementat sota la protecció del règim d'Assad, i és el deure dels Germans Musulmans per detenir-los i “guardar” Syria.95 en el seu lloc oficial, els Germans Musulmans desenvolupar i il·lustrar l'iranià “conquesta” de Síria i els seus intents de convertir-lo en un estat xiïta. “Quina és la conquesta?” demanen;
És l'existència d'intel·ligència estrangera al país que treballa braç a braç amb la intel·ligència local i el controla? És que l'existència d'armes estrangeres, tropes, i les bases militars com ara les armes iranianes, tropes, i les bases militars que hi ha a Damasc? No és l'activitat missionera iraniana massiva en els pobles i les ciutats de Síria sota la protecció del govern d'un intent de convertir-los en xiïta? No es fa càrrec d'algunes regions, comprant-los o mitjançant l'ús de la força, i la construcció de santuaris en ells a través de l'ajuda del govern d'un intent de convertir a Síria en un centre xiïta? Diuen que s'esforcen per 'unitat dels musulmans’ i les accions de salaris contra Occident i els sionistes per enganyar el món musulmà i construir el seu Empire.96
Aquestes al·legacions dels Germans Musulmans són refutades pel gran muftí de Síria, Ahmad Badr al-Din Hassun, qui ha indicat que aquestes acusacions són falses i “ridícul,” rebutjant els seus dubtes que 'alauites són musulmans, i posant l'accent en que el nou 'alawis, Isma'ilis, i els drusos són certes Muslims.97
Els Germans Musulmans veure l'aliança entre Síria, Iran, i Hezbollah (o el “partit Khameine'i,” com en diuen) com l'aplicació del règim xiïta, ja que el vincle comú entre els tres és el xiisme. D'acord amb els Germans Musulmans, acte de provocació de Hezbollah, en què dos soldats israelians van ser segrestats al juliol 2006, precipitant la guerra entre Israel i Hezbollah que l'estiu, només va causar la destrucció del Líban a causa dels objectius de la guerra, com ara l'alliberament de presoners libanesos a Israel i alliberant el Sheb'a Granges, els Alts del Golan, i Palestina, mai van ser achieved.98 Els únics èxits d'aquest “victòria divina” van ser la mort i lesions de moltes persones innocents, la paralització de l'economia libanesa, i la destrucció de moltes cases i pobles, que va deixar a milers sense llar. D'acord amb els Germans Musulmans, els libanesos van descobrir que aquest “victòria divina” va ser la seva destrucció, en lloc de la destrucció de l'enemic sionista.
Els Germans musulmans consideren la guerra amb Israel com a part de l'esquema de l'Iran. L'objectiu de la guerra no era lluitar en nom del Líban, sinó per a destruir el país com a mesura preparatòria perquè es facin càrrec en provocar la caiguda del seu govern legítim, i dominant el país d'acord amb la scheme.99 iraniana Per recolzar la seva tesi, dr. Yusuf es basa en les declaracions iranianes durant la guerra, en el qual van declarar que si la guerra es va estendre a Síria, anaven a estar al costat del règim sirià. A més, d'acord amb ell, és ben sabut que els iranians subministren a Hezbollah de les armes utilitzades en els war.100 Per recolzar els seus arguments, els Germans Musulmans també citar les paraules del secretari general de Hezbollah, Hassan Nasral·là, Qui, Segons els germans, va proclamar que ell és més que una “petit soldat” sota el servei de l'Imam Khameine'i i que els seus soldats lluitaven en nom de Khameine'i i l'Imam Husain ('El fill d'Ali Ibn Abu Talib), en lloc d'en el nom de Déu. D'acord amb els Germans Musulmans aquestes declaracions són heretgia, i la lleialtat de Nasrallah és, sobretot, l'Iran i no a Déu o el món àrab. El seu exèrcit i els preparatius militars, els quals van ser finançats pels iranians, aviat tornar-se contra els àrabs, i especialment els sirians, libanès, i els palestins. Els germans sirians creuen que és el seu deure d'advertir al món sunnita abans que sigui massa late.101
Al març 2008, van enviar una carta als líders àrabs a la cimera àrab celebrada a Damasc queixant-se de l'agressió del règim sirià contra el poble sirià i els Germans Musulmans sirians, subratllant el presumpte pla xiïta que la identitat sirià en perill d'extinció i demography.102 Els sagnants enfrontaments al Líban el maig 7, 2008, quan està armat Hezbollah “soldats” tornat les seves armes contra el seu company del Líban, tant sunnites i cristians, només va servir per enfortir les demandes dels Germans Musulmans sirians que un iranià Hezbollah amb armes tenia la intenció de fer-se càrrec del Líban per aplicar velayat-i faqih en Lebanon.103 No obstant això, El nombre de juny durant 7, 2009 eleccions al Líban, Hezbollah no va guanyar, com la majoria de les enquestes havien anticipat. Els resultats de les eleccions van ser vistos pels Germans Musulmans com una victòria per democracy.104 Alguns observadors diuen que Hezbollah va perdre les eleccions perquè s'havien tornat les seves armes contra el Líban, que havien promès que mai farien, ia causa de Nasrallah va cridar a aquest acte d'agressió 01:00 “dia gloriós per a la resistència,” declarant que seria fàcil per Hezbollah i els seus aliats per governar Lebanon.105 Alguns diuen que aquest resultat es deu a la interferència occidental, mentre que altres diuen que era Hezbollah que va triar a perdre les eleccions.
Durant la major part de 2008, els Germans musulmans van continuar el seu atac contra l'aliança sirià-iranià, acusant-Assad de permetre a l'Iran per controlar l'economia de Síria, política, i army.106 Segons ells, hi ha un concurs a la regió entre dues forces principals – Iran i els Estats Units – però Iran té l'avantatge perquè comparteix la mateixa religió amb la gent de la regió. En la seva opinió, ni Israel ni els Estats Units poden competir amb l'Iran en aquest àmbit. Atès que molts musulmans consideren a l'Iran com un estat musulmà fort cara a cara contra el programa sionista / nord-americana a la regió, hi ha molts “defensors de bojos” de l'Iran, com en diuen, no tenir en compte que gran part del propi programa de l'Iran a la regió i defensar la seva policy.107 regional general Segons ells, els diferents assassinats que van tenir lloc a Síria, com ara l'assassinat del brigadier general Muhammad Sulayman, dret de la mà de l'home i de la seguretat assessor d'Assad, són les advertències d'un Iran i Hezbollah inquieta el règim d'Assad per fer gestos conciliatoris cap a Israel, Líban, i la West.108
Els Germans Musulmans sirians van continuar el seu atac contra l'agenda regional oculta de l'Iran, qüestionar la veritable raó de l'avidesa de l'Iran per alliberar Palestina: “És el que volen alliberar Palestina per als palestins com per als faqih velayats-E i els seus interessos a la regió?”109 malgrat això, els Germans Musulmans sirians es van enfrontar a un problema a la fi de 2008 quan Israel va atacar la Franja de Gaza. Els partidaris prominents del govern de Hamàs a Gaza eren Síria, Iran, i Hezbollah, mentre que Egipte es va enfrontar a fortes crítiques per no obrir la seva frontera amb Gaza. Hassan Nasral·là va atacar Egipte per les seves accions i el va acusar de complicitat amb Israel. El govern egipci va veure això com un acte intencional per Hezbollah, amb el suport de l'Iran, destinats a causar la caiguda del govern egipci. Hezbollah havia intentat soscavar el paper d'Egipte com un país àrab que porta, perquè Egipte havia tractat de preservar les seves relacions amb Israel en lloc d'ajudar els palestins assetjats. Per la seva banda, durant l'atac israelià contra la franja de Gaza, els Germans Musulmans sirians va decidir suspendre les seves accions contra el règim sirià,110 i aquesta acció va ser considerada per alguns opositors com un acte d'acostament cap a Damascus.111 No obstant això, els Germans musulmans es trobaven en una situació incòmoda: que era de Síria, Iran, i Hezbollah, seus enemics, que estava de peu amb els palestins, i no podien atacar-los més.
Durant els mesos que van seguir a la guerra franja de Gaza, els Germans Musulmans’ atacs moderats. Al març 2009 van publicar un article amb el títol “No tracta de Temps?” (“Estima "un al-'awan?”), en la que van revelar la seva decepció per la reacció freda del règim cap als seus intents d'acostament. Van indicar que volien ser capaç de tornar al seu país, per treballar dins de Síria pel que és millor per a la nation.112 Des 1982 els principals líders dels Germans Musulmans sirians havien estat residint fora de Síria, i ni ells ni els seus fills se'ls va permetre tornar.
A l'abril 2009, quan una cèl·lula terrorista Hezbollah va ser capturat a Egipte, les relacions entre Egipte i Hezbollah es van deteriorar encara més lluny. La cel estava destinat a ajudar els palestins a Gaza contra Israel. Egipte va acusar Hezbollah d'utilitzar la seva sòl per a accions terroristes i també ho va acusar de difondre el xiisme en Egypt.113 Igual que els Germans Musulmans sirians, El president egipci, Hosni Mubarak, ha acusat el “perses” (Iran) de tractar de fer-se càrrec dels països àrabs;114 malgrat això, els Germans Musulmans no va fer cap declaració respecte a aquest assumpte.
Tot i que els Germans Musulmans sirians creuen que Síria està en perill pel règim xiïta Assad i que és el seu deure per despertar a la comunitat sunnita i salvar-la del règim iranià-'Alawi / xiïta abans que sigui massa tard, han canviat el seu comportament cap al govern. A principis d'abril 2009 es van retirar del “Front de Salvació Nacional,” que s'havia format al juny 2006 sota la direcció de l'exvicepresident Abd al-Halim Khaddam, des, segons ells, aquesta aliança només va causar danys al seu image.115 Khaddam els va acusar de buscar un acostament amb Damasc i reunir-se amb agents de la regime.116 Tot i que els Germans musulmans no van cessar els seus atacs contra el règim d'Assad, Iran, i Hezbollah, van arribar a ser més moderada. Sembla que després de més de 30 anys com una força d'oposició fora de Síria, van entendre que això va causar que siguin una oposició feble. avui, que ja no tenen un aliat, com Saddam Hussein, per donar-los suport, i el suport que reben d'alguns països àrabs, com Aràbia Saudita i Jordània, on alguns dels Germans musulmans resideixen, depèn de les relacions entre aquests països i Síria. Quan aquestes relacions són bones, els Germans Musulmans no s'atorguen els mateixos privilegis i la llibertat per atacar al règim sirià com quan les relacions són dolentes. Ells saben que no poden canviar la situació a Síria, mentre que queda fora d'ell, i per tant s'estan esforçant per tornar a Síria. Però fins ara el règim no està mostrant cap flexibilitat en resposta a les seves accions conciliatòries.
En els últims mesos estem veient, a la insatisfacció dels Germans Musulmans, signes d'acostament entre Síria i alguns països àrabs com Jordània i Aràbia Saudita, recolzat per una nova política d'Estats Units cap a Síria, que intenta trencar la seva aliança iranià i per aïllar l'Iran a la regió. Els recents disturbis de sang ocorreguts a l'Iran després de les eleccions presidencials de juny 12, 2009 – quan el règim va ser acusat de falsificar els resultats – podria causar Síria a notar que els seus interessos són amb Occident i els països àrabs sunnites en lloc de amb l'Iran, on el futur del règim actual està en dubte. Els Germans Musulmans sirians supported117 el candidat presidencial Mir Hossein Moussavi, qui presentat a les eleccions en oposició a l'aliat d'Assad, Mahmud Ahmadinejad.
conclusió
La Germandat Musulmana siriana ha volgut subratllar la dimensió religiosa de la triple aliança entre Síria, Iran, i Hezbollah, ja que veuen la doctrina xiïta com el vincle entre els tres. El MB s'ha cobrat des de fa diversos anys que aquests aliats es presenten com la protecció del món musulmà dels sionistes i Occident, però ells s'han basat en la segregació religiosa per aconseguir el seu objectiu. Ells porten la bandera de la protecció del món musulmà com una coberta per a la seva veritable intenció, que és per fer-se càrrec dels estats sunnites. El MB ha intentat suscitar temors sunnites a Síria, ia tot el món, d'una possible adquisició xiïta de Síria i altres estats sunnites. El fet que l'Iran, Síria, i Hezbollah són considerats per molts musulmans a tot el món com el front principal en contra del programa sionista / nord-americana ha reduït al mínim la seva capacitat per convèncer el món musulmà en general, i els sunnites sirians específicament dels seus crèdits. Per la seva decepció, l'estratègia que havien adoptat fins fa poc els ha impedit que emergeix com una oposició forta i com una possible alternativa de futur al règim existent.
Com una oposició amb un lideratge que resideixen fora de Síria, s'enfronten a un problema important, ja que han perdut el contacte amb els sirians que encara viuen al país i ni ells ni els seus fills se'ls ha permès tornar a Síria. per tant, la seva afecció a la seva pàtria s'està convertint en més febles a mesura que passen els anys, i són vistos per molts sirians com estranys. Amb el recent acostament en què els Estats Units i els països àrabs estan festejant a Síria per tal d'avançar en el procés de pau i debilitar la seva aliança amb l'Iran, el MB ha entès que ells també haurien de canviar el seu enfocament i adoptar una nova política que l'ajudarà a assolir els seus objectius, ja que la seva estratègia anterior no va obtenir molt èxit. Probablement per aquesta raó, durant l'últim any hem assistit a un canvi significatiu en l'actitud de la MB. Per primera vegada després de més de 40 anys d'atacar el règim Baas, i després 27 anys a l'exili, finalment van decidir suspendre la seva oposició al règim i el president Baixar al-Assad. Ells afirmen ara que el món musulmà està en perill i està sota atac i defensa que és més important que la lluita contra el règim a Síria; que no donen lloc a una resistència armada de qualsevol tipus dins o fora de Síria. També han deixat el sirià “Front de Salvació Nacional,” que ara veuen com haver danyat la seva imatge, particularment en la seva aliança amb 'Abd al-Halim Khaddam, qui va ser durant més de 30 anys una de les figures més poderoses del règim sirià. Ells fan èmfasi que la suspensió de les seves accions contra el règim es deu a la percepció d'una amenaça més important per al món musulmà, la “guerra oberta contra els Estats àrabs i musulmans.” destaquen també, potser per primera vegada, que no tenen president Assad responsable de l'última, però volen canvis a Síria per al benefici del país i de la seva gent. Malgrat la seva negació que hi ha un acostament amb Damasc, tots els senyals indiquen que el MB s'ha moderat el seu atac contra el règim. Malgrat aquests gestos conciliatoris, queden algunes preguntes: Són aquests gestos genuïns, o són simplement una maniobra tàctica per permetre que el lideratge MB per tornar a Síria i recuperar el seu control dins d'ella? a més, serà el president Assad respondre positivament a aquests gestos i permetre que el lideratge MB per tornar a Síria?
1. Per a més informació sobre la religió Nusayri veure “Un catecisme de la religió Nusayri,” en Meir Bar-Asher i Aryeh Kofsky, El Nusayri-'Alawi Religió (Leiden: E.J.. rèmol, 2002), pp. 163-199.
2. Sobre la religió Nusayriya / 'Alawi veure: Bar-Asher i Kofsky, El Nusayri-'Alawi Religió.
3. Daniel Pipes, “La captura Alawi de poder a Síria,” Estudis de l'Orient Mitjà, vol. 25, No. 4 (1989), pp. 429-450.
4. Umar F. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria (Berkeley: Mizan Press, 1983), p. 44.
5. Martin Kramer, chi'ismo, resistència, i la revolució (roca: Westview Press, 1987), pp. 237-238.
6. La denominació més gran dins de la secta xiïta és Ithna 'Ashriyya / Dotze xiisme, també conegut com Ja'fariyya o imant.
7. Per a més informació sobre la història de la 'alawis / Nusayris al segle 19 veure Yvette Talhamy, “Els aixecaments Nusayriya a Síria al segle 19,” tesi doctoral, Universitat de Haifa, 2006.
8. Kais M. Firro, “El 'alauites a Síria moderna: De Nusayriya a l'Islam a través de 'Alawiya,” islam, bd. 82 (2005), pp. 1-31.
9. 'Ali' Aziz Al-Ibrahim, al-'Alawiyun wa al-tashayyu’ (Beirut, 1992), pp. 87-88.
10. Gitta Yafee, “Entre el separatisme i el Unió: L'Autonomia de la Regió Alawi a Síria, 1920-1936,” tesi doctoral, Universitat de Tel Aviv, 1992, pp. 251-257.
11. Per veure la fàtua: Paulo Boneschi, “1 fatw? Gran Mufti de J?Jerusalem Muhammad Amin al-Husseini a 'alawitas,” Diari de la Història de les religions [Revisió de la història de les religions], vol. 122 (Juliol-agost 1940), pp. 42-54.
12. Husayn Muhammad Al-Mazlum, al-Muslimun al-'alawiyun: bayna muftarayat al-aqlam wajawr al-hukkam (1999), p. 127
13. Ahmad Sulayman Khadir, al-Irfan, vol. 37, No. 3 (març 1950), pp. 337-338.
14. Ayatol.lah Muhsin al-Hakim de Najaf va assumir la 'alawis a ser deficients en la seva comprensió de la veritable religió i en la necessitat d'orientació addicional. Kramer, chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 244.
15. Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, pp. 244-245.
16. Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució.
17. canonada, “La captura Alawi de poder a Síria,” p. 440.
18. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 43.
19. Raymond A. Hinnebusch, “El moviment islàmic a Síria: El conflicte sectari i rebel·lió urbana en un règim autoritari-populista,” en Ali Hilal Dessouki, ed., Ressorgiment islàmic en el món àrab (nova York: Praeger, 1982), p. 151.
20. Hinnebusch, “El moviment islàmic a Síria,” p. 157.
21. Eyal Zisser, “Hafiz al-Assad descobreix l'Islam,” Middle East Quarterly, vol. WE, No. 1 (març 1999), p. 49.
22. Adrienne L. Edgar, “L'oposició islàmica a Egipte i Síria: Un estudi comparatiu,” Diari d'Afers Àrabs, vol. 6, No. 1 (abril 1987), p. 88.
23. Raymond A. Hinnebusch, Poder autoritari i formació de l'Estat a Síria baasista (roca: Westview Press, 1990), p. 278.
24. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 43.
25. Moshe Maoz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i Pax Americana,” en Bruce Cummings et al, eds., Inventar l'eix del mal: La veritat sobre Corea del Nord, Iran i Síria (nova York: El New Press, 2004), p. 183.
26. Robert Olson, Els Baas i Síria, 1947 per 1982: L'evolució de la ideologia, Partit i l'Estat del mandat francès a l'Era d'Hafez al-Assad (Princeton: Kingston Press, 1982), p. 169.
27. R. Hrair Dekmejian, Islam a Revolució: El fonamentalisme en el món àrab (Siracusa: Syracuse University Press, 1995), p. 107.
28. Mordechai Kedar, “A la recerca de la legitimitat: Imatge islàmica d'Assad a Síria la Premsa Oficial,” en Moshe Maoz i col, eds., Síria moderna del domini otomà al paper fonamental en el Mig Orient (Eastbourne: Sussex Academic Press, 1999), p. 24.
29. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i Pax Americana,” p. 182.
30. Martin Kramer, “Alauites i chi'ismo de Síria,” Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 249.
31. Patrick Seale, Assad de Síria: La lluita pel Medi Orient (los Angeles: University of California Press, 1988), p. 352.
32. Hanna Batatu, “Germans Musulmans de Síria,” MERIP REPORTS, vol.12, No. 110 (Novembre / Desembre 1982), p. 20. Musa al-Sadr era d'origen iranià, i va ser un dels oponents del Shah de l'Iran.
33. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i Pax Americana,” p. 182.
34. Els Germans Musulmans van acusar i encara acusen de traïció Assad. segons ells, durant el 1967 guerra, Assad, qui es va exercir com Ministre de Defensa, va lliurar els Alts del Golan a Israel sense una lluita. http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 2003&itemid = 84.
35. Les faccions també acord en qüestions de lideratge. Edgar, “L'oposició islàmica a Egipte i Síria: Un estudi comparatiu,” p. 88.
36. Middle East Watch, Síria desemmascarat: La supressió dels drets humans pel règim d'Assad (New Haven: Yale University Press, 1991), p. 8.
37. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 10.
38. Thomas Mayer, “L'oposició islàmica a Síria, 1961-1982,” Orient (1983), p. 589.
39. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 10.
40. Seale, Assad de Síria, p. 328.
41. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 15.
42. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 16.
43. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 17.
44. Dekmejian, Islam a Revolució, p. 109.
45. Per al manifest complet traduït a l'anglès veure: Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, pp. 201-267.
46. Middle East Watch, Síria desemmascarat, pp. 17-21.
47. Seale, Assad de Síria, p. 331.
48. Middle East Watch, Síria desemmascarat, pp. 17-21.
49. Middle East Watch, Síria desemmascarat, pp. 10-13.
50. Seale, Assad de Síria, p. 335.
51. Seale, Assad de Síria, p. 337.
52. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i “Pax Americana ',” p. 184.
53. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i “Pax Americana ',” p. 185.
54. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i “Pax Americana ',” p. 187.
55. En particular, l'oposició al govern de Muhammad Reza Shah.
56. Jomeini va ser expulsat de l'Iran a 1964; va passar els seus anys d'exili a Najaf, Iraq fins 1978. Quan va ser exiliat de l'Iraq es va traslladar a París, França.
57. Hussein J. Agha i Ahmad S. Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació (Londres: Pinter Publishers, 1995), p. 4. Jomeini va ser el líder suprem de l'Iran. El Líder Suprem és elegit per l'Assemblea d'Experts i és considerat el cap final de la classe política i governamental iranià, anterior president de l'Iran, qui és triat per una votació pública directa.
58. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 184.
59. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, pp. 186-187.
60. Yair Hirschfeld, “L'estranya parella: Ba'athist Síria i l'Iran de Khomeini,” en Moshe Maoz i Avner Yaniv, eds., Síria sota Assad (Londres: Croom timó, 1987), p. 105.
61. Joseph Kostiner, “El malestar dels xiïtes al Golf,” Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 180.
62. Kostiner, “El malestar dels xiïtes al Golf,” p. 184.
63. Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 14.
64. Zisser, “Hafiz al-Assad descobreix l'Islam,” p. 52.
65. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 194.
66. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 183.
67. Hinnebusch, poder autoritari, p. 285.
68. Tatu, “Germans Musulmans de Síria,” p. 13.
69. Hirschfeld, “L'estranya parella: Ba'athist Síria i l'Iran de Khomeini,” p. 115.
70. Hirschfeld, “L'estranya parella: Ba'athist Síria i l'Iran de Khomeini,” pp. 113-114.
71. Jubin M. Goodarzi, Síria i l'Iran: Diplomàtics de l'Aliança i la política de poder a l'Orient Mitjà (Londres: Tauris, 2006), p. 88.
72. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 144.
73. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 81.
74. Goodarzi, Síria i l'Iran, pp. 200-206.
75. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 202.
76. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 204.
77. Goodarzi, Síria i l'Iran, pp. 212-217.
78. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 228.
79. http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 203&itemid = 84.
80. Said Hawwa, a Khuminyya: Shudhudh fi al-'Aqa'id wa-Shudhudh fi al-Mawaqif [el Khumayniyya: La desviació en les creences i la desviació en el comportament] (Amman: Donar Amman li al-NashR wa-al- Tawzi ', 1987).
81. Hawwa, a Khuminyya: Shudhudh fi al-'Aqa'id wa-Shudhudh fi al-Mawaqif, pp. 45-46.
82. Hawwa, a Khuminyya: Shudhudh fi al-'Aqa'id wa-Shudhudh fi al-Mawaqif, pp. 55-56.
83. 'Ali Khameine'i també va servir com a president de l'Iran, durant 1981-1989.
84. El president Rafsanjani va ser succeït per Muhammad Khatimi (1997-2005) i més tard per Mahmud Ahmadinejad (2005 la present).
85. Al març 1991, després de l'Operació Tempesta del Desert, els estats àrabs del CCG, Egipte, i Síria va participar en la reunió de Damasc, l'emissió de la “Declaració de Damasc” on van declarar la seva intenció d'establir una força de dissuasió per protegir Kuwait.
86. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 65.
87. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 31.
88. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 87.
89. La carta va ser publicada a la pàgina web: http://www.alburhan.com/articles. aspx?id = 1568&page_id = 0&PAGE_SIZE = 5&enllaços = False&GATE_ID = 0.
90. Aquesta carta va ser enviada des de l'oposició iraniana sunnita League a Londres i publicat per primera vegada a la revista Al-Bayan i posteriorment publicat en diversos llocs web, sunnites i anti-xiïtes, revistes, i periòdics. Aquestes publicacions presenten la lletra com a autèntic i considera la situació als països àrabs sunnites, com Egipte, Tunísia, Sudan, Iemen, la franja de Gaza, i altres com la implementació d'aquest esquema xiïta. La carta sembla ser genuïna, però un sempre ha de tenir en compte que des que es va publicar als mitjans sunnita, seus editors poden haver tingut un ulterior, motiu sectari en la seva publicació. Sharif Quindil, http://www.alwatan.com.sa/news/newsdetail.asp?id = 72.921&issueno = 2932.
91. http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 1967&element id = 84.
92. Marvin Zonis i Daniel Brumberg, “Xiisme segons la interpretació de Khomeini: Una ideologia de la Revolució Violència,” Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 50.
93. Zonis i Brumberg, “Xiisme segons la interpretació de Khomeini: Una ideologia de la Revolució Violència,” p. 52.
94. Ma'd Fayad, http://www.asharqalawsat.com/details.asp?secció = 45&tema = 10398&articl i = 419,648.
95. Muhammad Yusuf Bassam, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content& task = view&id = 2223&itemid = 84.
96. 'Abdallah al-Qahtany, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 3638&itemid = 5.
97. http://www.alaweenonline.com/site/modules/news/article.php?storyid = 80.
98. Samir Quntar i quatre presoners libanesos van ser alliberats de presons israelianes de juliol 16, 2008 a canvi dels cossos dels dos soldats israelians segrestats.
99. Muhammad Yusuf Bassam, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content& task = view&id = 2876&itemid = 84.
100. Muhammad Yusuf Bassam, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content &task = view&id = 2876&itemid = 84.
101. Faysal al-Shaykh Muhammad, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?opció = ent com_cont&task = view&id = 3564&itemid = 5.
102. “Kitab Maftuh ila al-Qadah al-'Arab fi Mu'tamar al-qimah,”http://www.ikhwansyrian.com/ index.php?option = com_content&task = view&id = 7107&Itemid = 141.
103. Muhammad Sayf, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = div w&id = 7744&Itemid = 141.
104. Salim Zuhir, http://www.ikhwansyria.com/ar/default.aspx?xyz = U6Qq7k + cOd87MDI46m9rUxJEpMO + i1s7RTweb + m3DE7T3o5RBQP + 8ftHmfmmpxlyq + 8xpXUaWxXWcb / 9jcWuI24e75yktXIABuVESOmQJmmy + mz / FVxNNqb9vKfB3u7HIZFUEhBMfok =.
105. Teresa Sfeir, “Nasrallah és oriünd de maig 7 'Dia de glòria’ per a la Resistència,” Daily Star, maig 16, 2009, http://www.dailystar.com.lb/article.asp?edition_id = 1&categ_id = 2&article_id = 102.027.
106. Muhammad Sayf, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = div w&id = 8771&Itemid = 141.
107. 'Abdallah al-Qahtany, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view&id = 8955&Itemid = 141.
108. Muhammad Sayf, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = div w&id = 10142&Itemid = 141.
109. 'Abdallah al-Qahtany, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view&id = 11031&Itemid = 141.
110. Salim Zuhir, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view&id = 11558&Itemid = 141.
111.”Ab'ad al-Inshiqaq fi Jabhat al-Khalas al-sūriyya al-mu'arida,”http://www.ikhwansyria.com/ am / default.aspx?xyz = U6Qq7k + cOd87MDI46m9rUxJEpMO + i1s7 + GaiuXiRmBqRtZgsgsy kAcSnsH3WAi1ZfnptOdZW9bNFwgladkbU8ynWKIGQnf3DCaCvEqPmpHzaNwy + OsX20i80 DFmQSFPDk5 / 3LB8PZt4 =.
112. Hassan Riad, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view& id = 12.689&Itemid = 141.
113. badia Mardiny, http://www.elaph.com/Web/Politics/2009/4/428050.htm.
114. Ian Siperco, “Iran: Shia Rising Tide,” Consell de Política de l'Orient Mitjà,http://recursos www.mepc.org/ / Siperco001.asp.
115. “Hawl al-Mawaqif min Jabhat al-Khalas al-Wataniya,”http://www.ikhwansyrian.com/index. php?option = com_content&task = view&id = 12824&Itemid = 141.
116. “Jama't al-Ijwan al-Muslimin tansahib min Jabhat al-Khalas al-Wataniya al-sūriyya al-muarida,” http://www.aawsat.com/details.asp?secció = 4&article = 513.896&issueno = 11,086.
117. En el seu lloc, el MB proclama que els iranians estaven farts de 30 anys de velayat-i faqih i el canvi desitjat. El MB va demanar a la comunitat internacional a donar suport al poble iranià en la consecució d'aquest objectiu. Vine Moussavi com un bon home que era part de la revolució iraniana, però que no es va unir a cap partit polític i és molt a favor dels pobres i està en contra d'Ahmadinejad. Per al suport de la Moussavi del MB veure: Faysal al-Shaykh Muhammad, http://www.ikhwansyria. com / am / default.aspx?xyz = U6Qq7k + cOd87MDI46m9rUxJEpMO + i1s7JD1nshrHNqO0H sQSEugYBxUZbV5VAz3gJta60uHHeRODBb71fi57OOCRZWqfyddaMdPa0oJ3KiVLDZXzBX6R z64g + IgYmt6rZVzphhEtAAE =; Faysal al-Shaykh Muhammad, http://www.ikhwansyria.com/ar/default.aspx?xyz = U6Qq7k + cOd87MDI46m9rUxJEpMO + i1s7s8FtXW84zfjioqY8b0a / 8ULIQMnL / 5rTaf970 + zKegLai6vZaNUw5Nm5W4zTDKPiS + mxbaRqXbc + RmhnQO KarMvYUPw1FB4I0a / QmbboaOo =.
dr. Yvette Talhamy és companya de treball a la Universitat de Departament d'Estudis de l'Orient Mitjà de Haifa. Les seves properes publicacions apareixeran a la revista British Journal of Estudis de l'Orient Mitjà, Estudis de l'Orient Mitjà, i Cronos Història Diari. va passar 2008-9 en una beca post-doctoral al Departament d'Història de l'Orient Mitjà i Àfrica de la Universitat de Tel Aviv.
Els drets d'autor Orient Mitjà Institut tardor 2009
Proporcionada per ProQuest Information and Learning Company. Tots els drets reservats
Talhamy, Yvette “Germans Musulmans sirians i la relació sirià-iranià, la”. Orient Mitjà Diari, la. FindArticles.com. 15 desembre, 2009. http://findarticles.com/p/articles/mi_7664/is_200910/ai_n42040707/
font:
http://El findarticle 'alauites de Síria són part del corrent xiïta; això ha portat a una aliança amb l'Iran, el centre de l'Islam xiïta. Aquesta aliança va agreujar l'opositora Germandat Musulmana siriana (MB), els membres han estat en l'exili des 1982. segons ells, L'Aliança és una etapa en un esquema xiïta per fer-se càrrec dels països sunnites, incloent Síria. malgrat això, durant l'últim any, el MB ha canviat la seva estratègia, i actualment estem en presència d'un acostament entre la Germandat i Damascus.The propòsit d'aquest article és examinar l'actitud dels sirians Germans Musulmans cap al 'règim alauita com un règim xiïta sectària i com a part d'un xiïta / règim iranià que té la intenció de fer-se càrrec dels sunnites worlThe Germans musulmans de Síria, l'oposició prominent al règim actual, són un moviment islamista sunnita, mentre que el 'alawis, els actuals governants de Síria, es defineixen com xiïtes. Això porta a la superfície de la vella cisma sunnita-xiïta el que cadascú acusa l'altre de la desviació del veritable camí d'Islam. La situació a Síria, en el qual una regles de minories xiïtes més d'una majoria sunnita través del Partit Baas secular, es considera inacceptable pels germans sunnites, que creuen que aquesta situació ha de ser canviat – fins i tot per l'ús de la força. Els Germans Musulmans creuen que Síria ha de ser governat per la xaria sunnita (La llei islàmica) i no pel heretge Nusayris, com els xiïtes 'alauites són anomenats. Com a resultat de la resistència musulmana violenta al règim laic Baas durant la dècada de 1960 i contra la secular, règim d'Assad sectària durant els anys 1970 i 1980, molts germans van ser assassinats i empresonats mentre que el lideratge de la Germandat va deixar Síria i mai se li ha permès tornar. Avui dia els Germans Musulmans sirians resideixen a Londres, sota la direcció de 'Ali Sadr al-Din al-BayanuniEl Nusayris de Síria

El 'alawis, l'elit dominant de Síria, eren coneguts fins a la dècada de 1920 com Nusayris. El terme Nusayris es deriva del nom de Muhammad Ibn Nusair que va viure al segle IX. Ibn Nusair va afirmar que 'Ali ibn Abu Talib, cosí i fill-en-llei del Profeta, era divina, i el col·loca per sobre del profeta Mahoma. El Nusayris també creuen en el concepte trinitari de 'A.M.S. ('Do. Mahoma. Salman.).1 Ells creuen en la transmigració de les ànimes, i recorren a la simulació religiosa, o taqiyya. Des del segle 13 que han habitat la regió muntanyosa coneguda després del seu nom, Jabal al-Nusayriya (la Muntanya Nusayriya) al nord-oest de Síria ia la regió de Hatay, al sud de Turkey.2

Per segles, la Nusayris, Encara que es considera una secta musulmana extremista, van ser maltractats pels sunnites sirians locals i pels governs successius sunnites, que els consideren heretges fora de l'Islam. El Nusayris va viure a l'aïllament en les seves muntanyes, i les seves trobades amb els habitants locals, els musulmans i els cristians, eren rars. Ells no cultiven les seves terres i vivien assaltant pobles veïns i robar als viatgers, el que els va valer una reputació negativa.

Al començament del període de mandat francès a Síria (1920-1946), el grup va canviar el seu nom pel de “'Alauitas.” alguns investigadors, com ara Daniel Pipes, dir que els francesos els va donar aquest nom per tal de guanyar més d'ells als seus side.3 altres argumenten que els Nusayris eren els que volien canviar el seu nom pel de “'alawis,” és a dir, els seguidors de 'Ali Ibn Abu Talib, el que els va fer més estretament lligats a Islam.4 Adoptant el nom de 'alauites i l'obtenció de fatawa (opinions legals) que ells relacionats amb el xiisme se suposa que ajuda a integrar-se amb la població musulmana de Síria i acaben el seu estat heretge. com Nusayris, que eren considerats com una secta marginat, sinó com 'alawis, i els seguidors de 'Ali, que eren part del xiisme i per tant part de la comunitat musulmana. Tot i que durant el mandat francès i la lluita per la independència, nacionalistes sunnites havien posat la solidaritat nacional per sobre de la lleialtat religiosa i va reconèixer la 'alauites com a companys àrabs, encara hi ha molts que es refereix a ells com “Nusayris,” la qual cosa implica que la seva incredulitat i extremistes que estan relacionats ni a sunnita ni xiïta Islam.5 No obstant això, a diferència dels sunnites, els xiïtes van abraçar la 'alauites i finalment van guanyar el seu suport.

Els sunnites / xiïta Cisma

Per entendre les divisions entre Shi'a6 i sunnites, primer hem d'entendre les arrels històriques i les diferències doctrinals que han portat a aquesta dicotomia. Després de la mort del profeta Mahoma al segle VII i les disputes internes sobre qui heretaria el lloc del profeta com a líder de la comunitat musulmana, una divisió va ocórrer entre els sunnites i els xiïtes. Les discrepàncies entre els dos es van fer particularment agut en relació amb el procés de successió (vis a vis el Califat i Imamate) i el paper de la llei islàmica en absència d'una declaració clara de l'Alcorà en una determinada matèria.

Avui dia els xiïtes són una minoria en el món musulmà que consisteix en aproximadament 10%-15% de la població, incloent tots els diferents sectes com ara Ismailis, Zaydis, i 'alawis. Tot i que els alauitas'son considerats una secta dins de la doctrina xiïta, hi ha poques similituds entre els xiïtes i el 'alawis. Tots dos Revere 'Ali i el 12 imants – tot i que tenen diferents punts de vista sobre elles – i tots dos recorren a la simulació religiosa (taqiyya), però les similituds acaben aquí. Per exemple, els / 'alawis Nusayris tenen moltes creences que no són acceptats pels xiïtes, com ara la creença en la transmigració de les ànimes, la col·locació de Ali sobre del profeta Mahoma, i els seus propis llibres religiosos i cerimònies.

No obstant això, les seves diferències teològiques no van impedir que els dos estats-xiïtes governat de l'Iran i Síria es converteixin en aliats. Alguns consideren que l'aliança com basat en política, seguretat, i els interessos econòmics, però els Germans Musulmans sirians ho van veure de manera diferent. segons ells, aquesta aliança és només una etapa en l'esquema / xiïta iranià de formar un imperi / xiïta iranià a través del món musulmà amb el propòsit de prendre el món sunnita. Abans de continuar per examinar el tema profundament primer hem de respondre a la pregunta de com i quan el Nusayris va convertir xiïta.

xiïta convertir

Durant segles, la 'alawis / Nusayris havia patit tant social com econòmicament sota governants sunnites successives. Sota els otomans, que va governar Síria durant 400 anys, el 'alawis va patir molt. Aïllats en els seus reductes muntanyencs, viuen en llogarets atrotinades, que van haver de suportar la fam i la pobresa, mentre que ser explotats pels seus propietaris, principalment sunnites, que els menyspreats i considerats elles infidels.7 Després de la caiguda de l'Imperi Otomà a 1918, Síria va estar sota el mandat francès a 1920. Això va ser vist pels Nusayris com una oportunitat per obtenir l'autonomia o la independència de la regió de la Muntanya Nusayriya on constituïen la majoria.

Amb l'inici del mandat francès a Síria, els 'líders Alawi va demanar als francesos per donar-los el seu propi estat. El francès, que va aplicar una política de divideix i venceràs, concedit el 'alawis seu propi estat, la “Estat de la 'alawis” (1920-1936) a la zona Nusayriya muntanya al llarg de la costa de Síria, evitant d'aquesta manera les regions interiors de Síria que té una sortida per al Mar Mediterrani. Tot i que gaudeix d'autonomia durant aquests anys, els 'alauites estaven dividits entre ells mateixos. Alguns 'alawis, principalment aquells que van ser educats, donat suport a un nacionalisme més ampli i es desitja la unificació de tota Síria, mentre que altres van recolzar el separatisme i volia mantenir el seu estat independent. Entre els separatistes va ser 'Ali Sulayman al-Assad, el pare de Hafiz al-Assad. Mentre que els partidaris del separatisme es va basar en les diferències religioses com la base per a la seva demanda d'un estat independent, Es van fer mesures serioses, principalment pel nacionalista 'alawis, posar l'accent en els seus vincles amb el doctrine.8 xiïta

Els alauitas'que van recolzar el nacionalisme va veure que l'única manera de preservar la seva existència era a través de la integració dins d'una Síria unida en lloc de tenir el seu propi país, i van fomentar aquesta idea a partir de la dècada de 1920. Es van adonar que era important per a ells primer a ser reconegut com a part de la comunitat musulmana xiïta. Com Nusayris van ser vists com infidels per tant sunnites i xiïtes, sinó com 'alauites es convertirien en part de l'Islam i ja no ser considerat com una secta marginat.

a 1926 el 'alawis va donar el primer pas per convertir-se en part de la fe musulmana quan un grup de'sheijs ​​Alawi va emetre una proclama declarant que: “Cada'Alawi és un musulmà … cada'Alawi que no confessi la seva fe islàmica o nega que el Alcorà és la paraula de Déu i que Mahoma és el seu profeta no es'Alawi … Els alauitas'son musulmans xiïtes … que són els partidaris de l'Imam 'Ali.”9 A l'abril 1933 un grup de 'Alawi Ulam’ dur a terme una reunió i va emetre una declaració que connecta el 'alawis amb l'Islam, i va demanar que es reconeix en els registres de població sota el nom “Musulmans alauites.”10 A juliol 1936 un altre pas important va ser portat a donar suport 'Alawi integració en la fe musulmana quan el Mufti palestina, Hajj Amin al-Husayni,11 un pa-arabista que dóna suport a la idea de la Gran Síria, emès una fatwa reconèixer la 'alawis com musulmans. La seva fatwa va ser publicat al diari sirià Al-Shab [La gent].12 L'objectiu d'Hajj Amin va ser unir tots els àrabs musulmans per una causa – la unitat àrab i la lluita contra l'ocupació de les potències occidentals. Aquesta fàtua va ser el primer decret religiós oficial que reconegui el 'com musulmans alauites.

Va ser durant aquest any que el 'alawis van perdre la seva independència, Estat autònom i van ser annexades a Síria, que llavors era encara sota el mandat francès. Durant el mandat (1936-1946), els alauitas'que van donar suport al separatisme seguit exigint que els francesos restaurar la seva independència, però va ser en va. Al mateix temps, el corrent nacionalista entre la força 'alawis va anar guanyant. D'una banda, el nacionalista 'alawis continuar subratllant la seva connexió amb l'Islam, i d'altra banda la comunitat musulmana, tant sunnites com xiïtes, volia guanyar-los per a la causa de la nació-estat sirià mitjançant l'emissió de diverses fàtues i les declaracions de la legitimació de la secta alauita com a part de la fe musulmana. Els francesos van abandonar Síria a l'abril 1946, i el 'alawis que van recolzar el separatisme sabia que no tenien altra alternativa que la integració amb l'estat independent de Síria.

Encara que durant el 26 anys del mandat francès el 'alawis adoptar chi'ismo, ajudar-los a convertir-se integrat amb el món musulmà i en la nació Síria, que mai havien après les seves doctrines. a 1947, l'autoritat xiïta líder a Najaf, Aiatol·là Muhsin al-Hakim, va decidir donar el primer pas formal cap abraçar la 'alauites i fer-los part de la comunitat xiïta. a 1948, la primera delegació de 'estudiants Alawi va anar a Najaf per estudiar teologia xiïta i perseguir studies.13 legal Aquest pas no va tenir èxit, des dels estudiants Alawi s'enfronten a l'hostilitat xiïta i van ser vistos com extremistes (gult), fent que la major part dels estudiants a abandonar i tornar a casa. Després d'aquest fracàs, a Ja’fari (dotze) La societat es va establir a Latakia, que va dur a terme la tasca educativa i orientació religiosa, i inaugurat diverses sucursals a altres ciutats com Jabla, Tartus, i Banias.

Malgrat aquestes accions, els alauitas'todavía no eren considerats com a veritables musulmans, fins i tot pels xiïtes, que creien que necessitaven més guidance.14 Entre 1950-1960 alguns 'Alawi estudiants van estudiar a la Universitat sunnita d'al-Azhar al Caire, que va concedir als seus graduats un diploma reconegut en Syria.15 Va ser durant aquests anys que el Partit Baas sota el liderazgo'Alawi va prendre el poder a Síria com una etapa preliminar per fer-se càrrec de la totalitat del país. Com Martin Kramer posa: “Aquesta situació era rica en ironia. El 'alawis, havent estat privats del seu propi estat pels nacionalistes sunnites, havia pres tot Síria al seu lloc.”16

El'Alawi Règim i els Germans Musulmans sirians

Hi havia dos canals principals que van ajudar a 'poder de captura alauites a Síria: el socialista, Partit Baas secular, que va atreure especialment les minories classe rural i no sunnites, i les forces armades, on diverses minories religioses eren excessivament representats durant el mandat francès i va continuar sent així que després de la seva sortida. El cop d'estat dels estats de març 1963 i febrer 1966, en la qual el 'alawis va exercir un paper important, va marcar el 'alawis’ consolidació del poder. L'últim cop de Síria es va produir al novembre 1970, i va ser conegut com el “cop d'Assad.”17 a 1971 Hafiz al-Assad va esdevenir la primera'Alawi President de Síria. malgrat això, algunes branques de la nació Síria es van negar a acceptar aquest fet. Es tracta principalment dels Germans Musulmans de Síria, que, de 1964 a dia d'avui, són la principal oposició de Síria a la regla del Partit Baas i per al “sectari” regla, com en diuen, de la family.18 Assad En 1945-1946, dr. Mustafà al-Siba'i va fundar la Germandat Musulmana siriana, que va lluitar contra els francesos per un Estado19 islàmica Durant els primers anys després de la seva creació, la societat publica diaris i literatura i va jugar un paper actiu en la política siriana. Dins d'aquest mateix període, el Baas secular va evolucionar, i en contrast amb els Germans musulmans, que va lluitar contra la secularització, es va obtenir el suport dels diferents sectors de la societat siriana, especialment entre les minories, convertint-se així en el partit polític més important a Síria.

La doctrina secular del Partit Baas decisió només es va augmentar els temors dels sunnites, i xocs entre el secular, socialista Baas i els germans religiosos musulmans eren inevitables. a 1964, el règim Baas fora de la llei els Germans Musulmans, i el seu nou líder, 'Isam al-Attar, es va exiliar. Durant el mateix any una revolta liderada pels Germans Musulmans i altres faccions de l'oposició, incloent-hi els socialistes, liberals, i Nasserists, esclatat a la ciutat de Hama en contra del que secular, rural, i la naturalesa minoria de l'elit governant sirià. La revolta va ser sufocada després d'un bombardeig de la mesquita d'Al-Sultan de la ciutat, el que va provocar molts casualties.20

Els xocs entre les dues bandes es van renovar a l'abril 1967 quan un 'jove oficial anomenat Ibrahim Alawi Khallas va publicar un article a la revista de l'exèrcit Jaysh al-Shab (L'Exèrcit del Poble) sota el títol “El camí cap a la creació d'un Nou Home àrab,” en què va anunciar que la creença en Déu i la religió, feudalisme, capitalisme, imperialisme, i tots els valors que havien controlat la societat ha de ser col·locat en un museum.21 Aquest article va provocar vagues i disturbis en diferents parts de Síria, els quals van ser dirigits pels ulemes, inclosos els membres dels Germans Musulmans i fins i tot clergues cristians. Com a resultat, Khallas va ser donat d'alta office.22 Segons els germans musulmans, es van oposar a la Baas perquè era un partit secular. Ells creien que l'Islam ha de ser declarada la religió de l'Estat i que la Sharia ha de ser la base que també es van oposar legislation.23 Assad no a causa dels seus orígens 'Alawi, però perquè, en la seva opinió, el seu règim era sectària, tirànic, corrupte, opressiu, i unjust.24

Durant la dècada de 1970, les relacions entre el règim d'Assad i els Germans Musulmans es van deteriorar. a 1973, disturbis van esclatar de nou quan es va donar a conèixer la Constitució de Síria i no designen a l'Islam com la religió de l'Estat. Els Germans musulmans van exigir que l'Islam sigui la religió de l'Estat, encara que mai havia estat designat com a tal. a 1950, el conjunt sirià va anunciar la Constitució de Síria i, a petició del MB, afegit una clàusula que la religió del cap d'Estat seria l'Islam. Aquesta clàusula es va ometre tard, i després d'ascendir a la presidència, Assad torna a inserir aquesta clàusula en la Constitució de Síria, però quan la Constitució es va introduir per al cens pública, es va ometre un cop més la clàusula. Aquest acte va provocar una onada de irades manifestacions organitzades pels Germans Musulmans, qui es va referir a Assad com el “enemic de Déu” i va cridar a una jihad contra ell i contra la seva “règim ateu i corrupte.”25Com a resultat, Assad torna a inserir una clàusula en la Constitució que “Islam serà la religió del cap de l'Estat,” el que significa que ja que era el President, ell es considerava un musulmà. A més, durant aquest mateix any, ordenar la impressió d'un nou Alcorà amb la seva foto a la portada, que es denominarà “Alcorà ofès,” despertant així la ira dels sunnites i els musulmans Brothers.26

Assad va fer molts gestos de greuges per guanyar la confiança de la majoria sunnita i els Germans Musulmans. Oró a les mesquites a Fridays27 i en les principals festes musulmanes com 'Aneu al-Fitr y'Id al-Adha.28 que va abolir les restriccions sobre les institucions religioses i va permetre la construcció de noves mosques.29 Al desembre 1972, va obtenir una legitimació de Hassan al-Shirazi, un clergue xiïta iraquià a l'exili al Líban, indicant que “les creences dels alauitas'conformados en tots els aspectes als dels seus germans Dotze xiïtes.”30 més tard, a juliol 1973, Musa al-Sadr, cap del Consell Suprem libanès xiïta i home de confiança d'Assad,31 declarar que els alauitas'eran una secta xiïta,32 i l'any següent Assad va realitzar el pelegrinatge menor a la Meca. Assad també va ser declarat un musulmà devot pel Gran Mufti de Síria, Sheik Ahmad Kaftaru.33 Però els Germans Musulmans encara ho consideren un no musulmà i van conduir una lluita violenta contra la regime.34 Assad

Durant la dècada de 1970 els Germans musulmans també van patir de problemes interns, divisió en dues faccions. una facció, que estava en Jordan, violenta oposició oposada, mentre que l'altra facció, estacionat a Alep, crida a la gihad contra el règim d'Assad i la seva substitució per un regime.35 sunnita De 1976 per 1982, el règim d'Assad es va enfrontar a l'oposició tant secular i islamista. La intervenció al Líban en 1976 i els problemes interns com la inflació, la corrupció oficial, i la dominació dels alauitas'en tots els àmbits de la vida a Síria van ser la força motriu dels esforços de l'oposició per enderrocar Assad de no musulmans, regime.36 tirànica El règim d'Assad va ser vist com un govern sectari en què una minoria religiosa infidel va governar sobre la majoria. D'acord amb els Germans Musulmans, això era una situació no natural que ha de ser canviat.

a 1979 els Germans musulmans van dur a terme un atac armat contra l'Escola d'Artilleria, on Alep 83 reclutes joves, tots 'alawis, van ser killed.37 El ministre de l'Interior, Adnan Dabbagh, acusat els Germans Musulmans de ser agents subordinats als Estats Units i “la influència sionista,”38 i com a resultat molts islamistes van ser empresonats i uns altres van ser executed.39 A l'abril 1980, enfrontaments armats entre els Germans Musulmans i les forces de seguretat es van produir a la ciutat d'Alep. L'ús de tancs, vehicles blindats, i coets, les tropes del govern, recolzat pels irregulars armats partit,40 van ocupar la ciutat després de matar entre 1,000 i 2,000 persones i la detenció d'alguns 8,000.41

Al juny 1980, els Germans musulmans van ser acusats d'un intent fallit d'assassinar al president Assad, i com a resultat Rif'at al-Assad, germà del President, liderat una campanya de venjança contra els Germans musulmans, celebrada a Tadmor (Palymra) presó, massacrant a centenars d'indefensió islamista prisoners.42 Els Germans Musulmans van contraatacar atacant 'Alawi funcionaris i la col·locació de cotxes bomba fora de les instal·lacions del govern i les bases militars, matant i ferint a centenars. En resposta, el govern va dur a terme represàlies brutals contra els islamistes. Molts van ser detinguts, execucions sumàries es van dur a terme, i milers van entrar en exile.43 Al juliol 1980, afiliació o associació amb els Germans musulmans es va fer un crim castigat amb death.44

Al novembre 1980, com el següent pas en la seva lluita contra el règim, els Germans Musulmans va emetre un manifest que contenia el seu programa detallat per al futur estat islàmic de Síria. El manifest inclou un atac contra els corruptes, sectària 'règim alauita del “germans Assad,” i ha posat èmfasi que una minoria no pot i no ha de governar sobre un majority.45

La massacre de Hama

La ciutat de Hama va ser un dels principals centres de l'oposició dels Germans Musulmans en el règim. La primera trobada entre els Germans Musulmans i els militars a la ciutat es va produir a l'abril 1981 Quan els germans van emboscar un control de seguretat. en venjança, unitats de forces especials es van traslladar a la ciutat i van començar una recerca casa per casa. Quant a 350 persones van morir, molts van fugir a l'exili, altres van desaparèixer o van ser empresonats, i els xocs entre les dues bandes continued.46 Quan Anwar al-Sadat va ser matat per islamistes d'octubre 6, 1981, volants van ser distribuïts a Damasc amenaça Assad amb la mateixa destinació, i l'enfrontament entre les forces rivals va convertir inevitable.47 Al febrer 1982, sagnants enfrontaments entre l'exèrcit sirià i els Germans musulmans es van produir a la ciutat de Hama, on al voltant 100 representants del govern i del partit van ser assassinats pels germans armats. Les forces especials van ser enviats a la ciutat per combatre els rebels. La ciutat va ser metrallat per helicòpters i bombardejat amb coets, artilleria, i trets de tancs. Grans parts de la ciutat van ser destruïts, deixant a centenars de persones sense llar. Molts més deserta la ciutat. Les estimacions del nombre morts varien, però està clar que milers van morir o injured.48

En el mateix període, hi va haver diverses manifestacions violentes contra el règim que no estaven relacionats amb l'oposició musulmana. Al març 1980, manifestacions violentes contra el govern van esclatar a la petita ciutat de Jisr al Shughur (entre Alep i Latakia). El govern va recuperar el control de la ciutat després d'usar morters i coets. Moltes cases i botigues van ser destruïdes i 150-200 persones van morir. Les manifestacions van esclatar també a Idlib, Maarat (març 1980), i Dayr al-Zur (abril 1980).49

Després dels enfrontaments amb els Germans Musulmans, Assad va sentir que la seva posició estava en perill, i va acusar Israel, Egipte, i els Estats Units d'utilitzar els Germans musulmans contra him.50 En un discurs que va donar en el 19 aniversari de la revolució Baas, Assad va cridar, “Mort als Germans musulmans contractats que va intentar fer estralls en el país d'origen! Mort als Germans Musulmans que van ser contractats per la intel·ligència dels EUA, reaccionaris i els sionistes!”51

Durant els anys següents Assad va decidir canviar la seva política interna i externa. internament, Molts germans musulmans a Síria ia l'estranger van ser amnistiats, i molts van ser alliberats de les presons. També va permetre l'obertura de noves escoles alcoràniques i la construcció de noves mesquites, i ell va aixecar les restriccions a les publicacions islàmiques i dress.52 Externament, que estava distanciat des, a més de les seves relacions hostils amb Occident, seves relacions amb alguns països àrabs, com l'Iraq, Egipte, i Jordània, eren molt dolenta. Ell sentia que necessitava nous aliats a la regió, i per tant van començar a millorar les seves relacions amb diferents països i organitzacions musulmanes. Entre els països amb els quals Assad va triar per reforçar la seva aliança era la República Islàmica de l'Iran. Entre les organitzacions musulmanes que van aconseguir el suport d'Assad i l'hospitalitat eren la Jihad Islàmica Palestina (sunnita) i el Hezbollah libanès (xiïta).53 Després que els tractats de pau signats per Israel amb Egipte i Jordània, i les relacions no oficials entre Israel i altres països àrabs, Síria sota els Asads (pare i fill) sent l'únic país àrab primera línia que porta la bandera del pa-àrab, antisionista, i la campanya anti-israeliana, guanyant així el suport de la population.54 Àrab No obstant això, la recent aliança sirià-iranià ha despertat sospites entre la població àrab i el lideratge en relació amb les motivacions per a aquesta aliança amb el xiïta, no àrab-Iran.

Síria i l'Iran es converteixen en aliats

La relació entre Síria i l'Iran va començar en la dècada de 1970. Durant aquests anys, les autoritats sirianes concedeixen privilegis i protecció a alguns dels principals figures.55 En oposició iraniana 1978, El president Assad es va oferir a rebre el principal líder de l'oposició iraniana, aiatol·là Khomeini,56 a Damasc després d'haver estat expulsat de l'Iraq en 1978. Khomeini va declinar la invitació d'Assad, i en el seu lloc es va instal·lar a París fins que la 1979 revolució, quan va tornar a l'Iran com a cap d'Estat i es va convertir en l'únic líder al món musulmà per combinar l'autoritat política i religiosa a través de la doctrina de velayats-i faqih.57 Els Germans musulmans en general, incloent aquells a Síria, va recolzar la revolució islàmica iraniana i ho va veure com una revolució de tots els moviments islàmics de les diverses escoles i sectes. Poc després d'assumir el seu càrrec, Khomeini va començar a cridar per les revolucions islàmiques a través de tot el món musulmà. Els sirians musulmans germans van veure això com un pas positiu per al canvi, i espera que donaria lloc a una revolució similar a Síria i la caiguda de l'opressor “regla d'Assad.”58 Tot i que els Germans havien declarat públicament el seu suport a la revolució iraniana, al seu decepció la República Islàmica de l'Iran manté estretes relacions amb el regime59 Assad malgrat el fet que el Partit Baas es va proclamar a ser socialista, secular, partit àrab mentre que l'Iran era un musulmà, theocracy.60 no àrab

Des del segle 18, els erudits xiïtes iranians’ han gaudit de poder religiós i polític d'ample, però durant el segle 20 el Pahlavi Shah d'Iran, Muhammad Reza, prendre mesures oficials per erosionar la posició dels ulemes. Després de la revolució i la caiguda del Shah, Iran es va convertir en una mena de centre informal dels xiïtes de diferents països. Els iranians van tractar d'exportar la seva revolució als estats àrabs veïns, causant turbulència en Golf Pèrsic estats amb poblacions xiïtes com Aràbia Saudita, Kuwait, i Bahrain. a 1981, els iranians fins i tot recolzat una trama fallit d'enderrocar al govern sunnita de Bahrain, un país amb una majority.61 xiïta tarda, la regió del Golf es va convertir en una sorra de terrorisme contra objectius locals i occidentals, i va ser sacsejat per atacs suïcides. Aquestes accions terroristes iranians en suport d'altres xiïtes van portar a una resposta violenta pels Germans musulmans sunnites Kuwait, que van bombardejar les oficines iranianes a Kuwait. Els germans Kuwait fins i tot van denunciar els xiïtes com anathema.62 Avui, en retrospectiva, els germans kuwaitians perceben aquestes accions terroristes com a part d'un esquema xiïta a llarg termini per dominar el món sunnita.

És difícil explicar les raons de la preferència de Khomeini d'Assad durant els Germans Musulmans, o com Martin Kramer posa, “quan la religió està subordinada a la política, miracles tornen a ser possible, i 'alauites de Síria pot obtenir el reconeixement com Twelver xiïtes.”63

Durant la Guerra Iran-Iraq (1980-88), Síria, a diferència d'altres països àrabs, amb el suport de l'Iran, i la cooperació i l'aliança estratègica entre els dos països es van fer més forts en els següents años.64 A canvi del seu suport, els iranians subministra a Síria amb productes derivats del petroli i lliures d'oli a rates.65 A l'abril de concessió 1980, quan es van produir enfrontaments entre els Germans Musulmans i les forces de seguretat a Síria, els iranians van condemnar les accions dels Germans Musulmans, acusant-los de conspirar amb Egipte, Israel, i els Estats Units contra Syria.66 Per la seva banda, els Germans Musulmans sirians, així com els Germans Musulmans Kuwait, va començar a veure a l'Iran com un règim xiïta sectària. Paral·lelament als creixents llaços entre Síria i l'Iran, Els Germans Musulmans de Síria va donar suport i es dóna suport política i econòmicament pel règim iraquià sota Saddam Husayn.67 En la dècada de 1980, els atacs dels Germans Musulmans contra la República Islàmica de l'Iran es van intensificar. En un llibre escrit per Said Hawwa, el principal ideòleg dels Germans Musulmans sirians en la dècada de 1980, ha posat èmfasi que la gent de la Sunna són la comunitat musulmana reals, ampliant així la bretxa entre els Germans Musulmans i Iran.68 A l'abril 1982, una coalició de diferents grups d'oposició sirians, incloent els sirians MB, configurar el “Aliança Nacional per a l'Alliberament de Síria,” que va ser recolzat pel regime.69 iraquià durant la dècada de 1980 les relacions entre l'Iran i Síria es va mantenir en general a prop, tot i que algunes accions iranians havien agreujat els sirians, tals com l'anunci d'un pla de quatre etapes per a l'establiment d'un règim xiïta islàmic a l'Iraq a principis de 1982. Al març del mateix any, alguns iranià “turistes” (que eren militants revolucionaris iranians realitat) havia visitat Síria i distribuït cartells de Khomeini i penjat consignes religioses a les parets de l'aeroport de Damasc i les seves surroundings.70 Aquestes accions va provocar un refredament en la relació entre els dos països, però des que l'Iran estava separat de la resta de la regió a causa de la guerra amb l'Iraq, seves relacions amb els països àrabs van ser gairebé universalment pobres, Síria fent massa valuós aliat de l'Iran a perdre. Els líders iranians van fer el que es necessitava per mantenir la seva aliança amb Síria, l'únic estat àrab amb la qual va tenir bones relacions.

Al present, El xiïta Hezbollah del Líban, Actualment sota la direcció del Secretari General Hassan Nasral·là, és un altre aliat del règim d'Assad, que constitueix el tercer component de la triple aliança xiïta. A principis de la dècada de 1980, mentre que els sirians estaven al Líban, els iranians van començar a conrear la comunitat xiïta del Líban. Iran va enviar clergues xiïtes al país per adoctrinar els xiïtes locals amb el seu ideology.71 Iran considera el Líban com a sòl fèrtil per exportar la seva revolució, i Hezbollah va ser el mitjà a través del qual l'Iran va planejar “superar” Líban per tal d'atacar el “sionista” enemic, Israel, des del nord, i per alliberar Palestina. Iran subministra Hezbollah amb els diners, armes, i orientació militar i religiosa,72 a més de la salut de suport, educació, i institutions.73 benestar social

D'acord amb els Germans Musulmans sirians, la base de l'aliança entre les tres parts – Síria, Iran, i Hezbollah – és la seva doctrina xiïta comuna. Aquesta al·legació no era cert en la dècada de 1980, quan la relació entre Hezbollah i el règim d'Assad va ser marcat per la tensió. Durant la dècada de 1980, les relacions entre Síria i Hezbollah eren de fet més d'una rivalitat que una aliança, tot i la insatisfacció de l'Iran amb aquesta falta d'acord entre els seus dos allies.74 Al febrer 1987, els sirians fins i tot perpetrat una matança contra milicians de Hezbollah. Després de Hezbollah va segrestar un nombre de ciutadans occidentals, Les tropes sirianes desplegades en els suburbis del sud de Beirut, on 23 membres de Hezbollah van morir posteriorment. Com a resultat, milers de dolguts xiïtes libanesos indignats van protestar contra Síria, amb alguns fins i tot acusant-lo de conspirar amb Israel.75 Per la seva banda, Iran mai va portar a terme Síria responsable d'aquesta acció, sinó més aviat el va atribuir a renegats dins de l'exèrcit sirià. No obstant això, l'Iran, sabent que això no era cert, Síria va advertir que qualsevol acció en contra dels seus aliats al Líban seria considerat un atac contra Iran.76

Tot i la tensió entre els dos estats, Iran va anar amb compte de no perdre el seu aliat i va continuar subministrant amb oli cru lliure o amb descompte. Com es va fer cada vegada més aïllat de la resta dels països àrabs i occidentals, les relacions de l'Iran amb Síria es van fer més valuosa, sobretot perquè hi va haver alguns esforços diplomàtics realitzats per part dels països àrabs per separar els dos aliats i restaurar unity.77 àrabs Durant 1987, Iran es va enfrontar a un altre problema que necessita la mediació de Síria quan els pelegrins iranians es van manifestar a la Meca, el que resulta en sagnants enfrontaments amb les forces de seguretat saudites. En l'incident, 275 i els iranians 85 membres de les forces de seguretat saudites van morir, provocant una crisi a Aràbia / Àrab- les relacions de l'Iran. Aquest incident va ser considerat per l'Aràbia Saudita com una trama iraniana destinat a sacsejar els fonaments de sunnita Aràbia Saudita. La situació es va deteriorar fins a un nivell en la guerra Iran-Iraq es va convertir considerat com guerra entre els àrabs i els Persians.78

D'acord amb els Germans Musulmans sirians, tenint en compte totes les accions violentes abans esmentats comesos per l'Iran en diferents països àrabs, els iranians xiïtes, sota la cobertura de l'Islam, són més perillosos als països musulmans que els sionistes o els americans. D'acord amb els Germans, El pla d'aquest últim és obvi, però els xiïtes iranians es fan per obtenir el suport sunnita agitant la bandera de guerra contra els sionistes i els nord-americans, mentre que el seu objectiu real és fer-se càrrec d'aquests països i reconstruir el empire.79 xiïta safawí

a 1987, Said Hawwa, el principal ideòleg dels Germans Musulmans sirians, va escriure un llibre anomenat El Khumayniyya: La desviació en les creences i la desviació en el comportament (al- Khumayniyya: shudhudh fi al-'Aqa'id wa-shudhudh fi al-Mawaqif), en el qual presenta la decepció dels Germans Musulmans a la Revolució Islàmica a l'Iran i exposa el “desviació” de Khomeini. En el seu llibre, Hawwa cotitzacions d'obres escrites per ell mateix que Khomeini, d'acord amb Hawwa, revelar la desviació en el pensament de Khomeini i creences xiïtes. Hawwa va tan lluny com per considerar els xiïtes i Khomeini com un perill per a l'existència del món sunnita, advertint joves sunnites contra creure les falses declaracions d'aquest “Revolució musulmans.”80 D'acord amb Hawwa, el propòsit d'aquesta revolució és prendre el món sunnita i convertir-lo en un món xiïta. Per provar les seves afirmacions, punts Hawwa a la interferència iraniana al Líban i el seu suport als moviments xiïtes com ara Hizbullah i Amal, i també presenta l'estranya relació entre l'Iran i Síria. En la seva opinió, l'objectiu principal de la guerra Iran-Iraq va anar a “conquerir” L'Iraq i convertir-lo en un estat xiïta, i després conquerir la resta dels estats del Golf Pèrsic com una etapa preliminar en fer-se càrrec de la totalitat de la world.81 sunnita Hawwa conclou el seu llibre dient que els xiïtes són diferents dels sunnites, les seves creences són diferents, les seves oracions són diferents, i el que els dóna suport és considerat un traïdor contra Déu i la seva Prophet.82

La guerra entre l'Iran i l'Iraq va acabar en 1988, i Khomeini va morir a l'any següent. 'Ali Khameine'i, que havia estat president de l'Iran, es va convertir en el seu líder suprem,83 i Akbar Hashemi Rafsanjani84 va ser elegit President, romanent en el càrrec fins 1997. Rafsanjani i els presidents que el suceeded, sota la direcció de Khameine'i, perseguit llegat de Khomeini. Al març 1991, els estats àrabs del Consell de Cooperació del Golf (GCC), Egipte, i Síria va participar en la reunió de Damasc,85 i més tard, a l'octubre, els països àrabs, incloent Síria, participat en les converses de pau amb Israel a Madrid. Aquestes accions van causar tensió entre Síria i l'Iran, però després del fracàs d'aquestes converses, la tensió entre els dos aliats declined.86 Durant la dècada de 1990, Síria també va jugar un paper important com a mediador entre l'Iran i el Golf Àrab Síria states.87 va jugar un paper mediador en la disputa entre Abu Dhabi i l'Iran per l'annexió de l'Iran de l'illa d'Abu Musa, al golf Pèrsic a principis de 1992, i en els disturbis interns xiïtes a Bahrain a principis de 1995.88

Fins a la dècada de 1970, el 'alauites i més tard president Assad va buscar la confirmació religiosa com xiïtes musulmans de líders musulmans prominents, i especialment dels líders xiïtes. Després de la revolució iraniana i la imposició de l'estat religiós, Iran va buscar un aliat a la regió, i Síria que va ser aliat. Val a dir que aquests dos països van construir la seva aliança per la necessitat mútua. Amb els anys la seva aliança enfront de nombrosos obstacles, però les hi va arreglar per sobreviure. Molts elements han contribuït a la supervivència d'aquesta aliança, entre ells el fracàs de les converses de pau a l'Orient Mitjà, el problema palestí, i la política occidental que semblava afavorir a la part israeliana, per tant conduir Síria a buscar un aliat fort com a contrapès. El compromís d'Assad a la causa palestina no va canviar l'actitud dels Germans musulmans cap a ell, pel fet que encara consideren el seu règim com un opressor, règim sectari i va tractar d'enderrocar-, i la seva aliança amb l'Iran xiïta només els agreuja i va despertar les seves sospites.

La revolució xiïta

Els Germans Musulmans de Síria veure el 'règim alauita / xiïta Assad com a part d'un esquema xiïta / iranià destinat a establir o restaurar la glòria de l'antic imperi persa i imposar la doctrina xiïta en els diferents àrab i musulmà estats. Per recolzar les seves demandes d'aquest supòsit esquema, que es basen en una suposada carta secreta que va ser publicat en 1998 per la Lliga sunnita iraniana a Londres, i que afirmen que va ser enviat per l'Assemblea revolució iraniana a diferents províncies iranianes. Aquesta suposada carta incloïa un pla de cinc etapes / xiïta iranià molt detallada sobre com “exportació” la revolució iraniana / xiïta a altres països musulmans. La durada de cada etapa d'aquest pla és de deu anys, amb una durada total de 50 anys. L'objectiu del pla és unir els musulmans a l'atacar als règims sunnites que tenen en compte la doctrina xiïta herètic. D'acord amb el pla, el control d'aquests països tindria com a resultat el control de la meitat del món.

El primer pas d'aquest pla és: “Per millorar les relacions entre l'Iran i els països àrabs veïns. Quan la cultura, les relacions econòmiques i polítiques entre el Iran i els estats són bons, que serà fàcil per als agents iranians que entren en aquests països com immigrants.”

Els agents iranians van a comprar cases, apartaments, i les terres i ajudar els seus germans xiïtes que viuen en aquests països. Han de fomentar bons negocis i personals relacions amb les figures poderoses en aquests països, obeir les lleis d'aquests països, i obtenir permisos per celebrar les seves festes i construir les seves pròpies mesquites … Obtenir la nacionalitat local a través de suborns o utilitzant les seves connexions. Encoratjar els joves xiïtes a incorporar-se dins de les administracions locals i per allistar-se a l'exèrcit local, … Despertar sospites i la desconfiança entre les autoritats locals i la [sunnita] Les autoritats religioses de volants difusió suposadament publicats pels líders religiosos que critiquen les accions del govern local. Aquesta acció portaria a la fricció en les relacions entre els dos costats causant el govern a sospitar cada acte dels líders religiosos.

El tercer pas és: “Després de la incorporació dins de la burocràcia local i l'exèrcit, la tasca dels líders religiosos xiïtes, contràriament als líders religiosos sunnites locals, serà declarar públicament la seva lleialtat al govern local, guanyant així la seva bona voluntat i confiança. Llavors comença el pas de colpejar a l'economia local.”

El quart pas és: Quan la desconfiança és causada entre els líders religiosos i polítics i el col·lapse de la seva economia, anarquia prevaldrà a tot arreu, i els agents seran els únics protectors del país. Després de construir la confiança amb l'elit governant, l'etapa crucial començarà amb l'anunci dels líders polítics com traïdors, causant així la seva expulsió o la seva substitució pels agents iranians. La incorporació de xiïtes a les diferents oficines governamentals despertarà la ira dels sunnites que van a respondre atacant al govern. El paper de l'agent en aquest moment és "una pausa’ el cap d'estat i comprar la propietat d'aquells que decideixen fugir del país.

El cinquè pas és: “Ajudarà a recuperar la pau en aquests països mitjançant la designació d'una Assemblea del Poble, on els candidats xiïtes tindran la majoria i posteriorment apoderar-se del país, si no és a través d'aquests mitjans pacífics, a continuació, al causar una revolució. Després de prendre el país, s'imposarà chi'ismo.”89

Els Germans Musulmans sirians van usar aquesta carta a prove90 que l'aliança entre el 'règim alauita i l'Iran era en realitat una part de l'esquema xiïta contra el món sunnita. dr. Muhammad Yusuf Bassam, un autor sirià de l'oficina d'informació Germans Musulmans, publicat una sèrie d'articles sobre els Germans Musulmans sirians’ web oficial sota el títol “L'Esquema persa iranià sospitós safawí en els països àrabs i musulmans” (al-Mashru’ al-Irani al-Safawi al-Farisi al-Mashbuh fi Bilad al-Arab). L'objectiu d'aquests articles era revelar l'esquema iranià i la veritable cara del 'règim alauita. En els seus articles, dr. Yusuf comença amb una descripció de com els safàvides xiïtes es va fer càrrec de l'Iran a 1501, i com la seva influència es va expandir a l'Iraq fins al temps present. A més, es remarca que els iranians’ tractament cruel dels habitants sunnites sota la seva regla és una il·lustració del seu odi per al Sunnis.91

en realitat, dr. acusacions de Yusuf coincideixen amb les declaracions de Khomeini. En els seus discursos i sermons religiosos, Khomeini considerava alguns governs sunnites com il·legítim, al·legant que l'Estat només era veritablement islàmica de l'Iran, i per tant la creença que l'Iran té dret a obligar aquests estats (fins i tot mitjançant l'ús de la violència), fins i tot aquells que diuen defensar la llei islàmica, adoptar reforms.92 En els seus sermons i discursos, Khomeini també va atacar a les potències occidentals, especialment els Estats Units i els seus aliats (o “titelles” com ell els anomenava) a la regió. Ell va atacar durament a l'Aràbia Saudita, el líder no oficial del món sunnita, per haver traït l'Islam, així com l'Iraq de Saddam Hussein, que considerava com un infidel, government.93 atea mort de Khomeini no va posar fi a l'aplicació del règim iranià; els seus successors van continuar el seu llegat. Els Germans Musulmans creuen que la caiguda de Saddam va coincidir amb els objectius de l'Iran, quin, Segons els germans, està treballant dins de l'Iraq més que mai per convertir-lo en un state.94 xiïta

Segons el Dr.. Yusuf, el que estem veient ara en països com l'Iraq, Kuwait, Bahrain, Sudan, Iemen, Jordània, Síria, i el Líban és l'aplicació del sistema de cinc etapes iranià. a Síria, per exemple, El pla està sent implementat sota la protecció del règim d'Assad, i és el deure dels Germans Musulmans per detenir-los i “guardar” Syria.95 en el seu lloc oficial, els Germans Musulmans desenvolupar i il·lustrar l'iranià “conquesta” de Síria i els seus intents de convertir-lo en un estat xiïta. “Quina és la conquesta?” demanen;

És l'existència d'intel·ligència estrangera al país que treballa braç a braç amb la intel·ligència local i el controla? És que l'existència d'armes estrangeres, tropes, i les bases militars com ara les armes iranianes, tropes, i les bases militars que hi ha a Damasc? No és l'activitat missionera iraniana massiva en els pobles i les ciutats de Síria sota la protecció del govern d'un intent de convertir-los en xiïta? No es fa càrrec d'algunes regions, comprant-los o mitjançant l'ús de la força, i la construcció de santuaris en ells a través de l'ajuda del govern d'un intent de convertir a Síria en un centre xiïta? Diuen que s'esforcen per 'unitat dels musulmans’ i les accions de salaris contra Occident i els sionistes per enganyar el món musulmà i construir el seu Empire.96

Aquestes al·legacions dels Germans Musulmans són refutades pel gran muftí de Síria, Ahmad Badr al-Din Hassun, qui ha indicat que aquestes acusacions són falses i “ridícul,” rebutjant els seus dubtes que 'alauites són musulmans, i posant l'accent en que el nou 'alawis, Isma'ilis, i els drusos són certes Muslims.97

Els Germans Musulmans veure l'aliança entre Síria, Iran, i Hezbollah (o el “partit Khameine'i,” com en diuen) com l'aplicació del règim xiïta, ja que el vincle comú entre els tres és el xiisme. D'acord amb els Germans Musulmans, acte de provocació de Hezbollah, en què dos soldats israelians van ser segrestats al juliol 2006, precipitant la guerra entre Israel i Hezbollah que l'estiu, només va causar la destrucció del Líban a causa dels objectius de la guerra, com ara l'alliberament de presoners libanesos a Israel i alliberant el Sheb'a Granges, els Alts del Golan, i Palestina, mai van ser achieved.98 Els únics èxits d'aquest “victòria divina” van ser la mort i lesions de moltes persones innocents, la paralització de l'economia libanesa, i la destrucció de moltes cases i pobles, que va deixar a milers sense llar. D'acord amb els Germans Musulmans, els libanesos van descobrir que aquest “victòria divina” va ser la seva destrucció, en lloc de la destrucció de l'enemic sionista.

Els Germans musulmans consideren la guerra amb Israel com a part de l'esquema de l'Iran. L'objectiu de la guerra no era lluitar en nom del Líban, sinó per a destruir el país com a mesura preparatòria perquè es facin càrrec en provocar la caiguda del seu govern legítim, i dominant el país d'acord amb la scheme.99 iraniana Per recolzar la seva tesi, dr. Yusuf es basa en les declaracions iranianes durant la guerra, en el qual van declarar que si la guerra es va estendre a Síria, anaven a estar al costat del règim sirià. A més, d'acord amb ell, és ben sabut que els iranians subministren a Hezbollah de les armes utilitzades en els war.100 Per recolzar els seus arguments, els Germans Musulmans també citar les paraules del secretari general de Hezbollah, Hassan Nasral·là, Qui, Segons els germans, va proclamar que ell és més que una “petit soldat” sota el servei de l'Imam Khameine'i i que els seus soldats lluitaven en nom de Khameine'i i l'Imam Husain ('El fill d'Ali Ibn Abu Talib), en lloc d'en el nom de Déu. D'acord amb els Germans Musulmans aquestes declaracions són heretgia, i la lleialtat de Nasrallah és, sobretot, l'Iran i no a Déu o el món àrab. El seu exèrcit i els preparatius militars, els quals van ser finançats pels iranians, aviat tornar-se contra els àrabs, i especialment els sirians, libanès, i els palestins. Els germans sirians creuen que és el seu deure d'advertir al món sunnita abans que sigui massa late.101

Al març 2008, van enviar una carta als líders àrabs a la cimera àrab celebrada a Damasc queixant-se de l'agressió del règim sirià contra el poble sirià i els Germans Musulmans sirians, subratllant el presumpte pla xiïta que la identitat sirià en perill d'extinció i demography.102 Els sagnants enfrontaments al Líban el maig 7, 2008, quan està armat Hezbollah “soldats” tornat les seves armes contra el seu company del Líban, tant sunnites i cristians, només va servir per enfortir les demandes dels Germans Musulmans sirians que un iranià Hezbollah amb armes tenia la intenció de fer-se càrrec del Líban per aplicar velayat-i faqih en Lebanon.103 No obstant això, El nombre de juny durant 7, 2009 eleccions al Líban, Hezbollah no va guanyar, com la majoria de les enquestes havien anticipat. Els resultats de les eleccions van ser vistos pels Germans Musulmans com una victòria per democracy.104 Alguns observadors diuen que Hezbollah va perdre les eleccions perquè s'havien tornat les seves armes contra el Líban, que havien promès que mai farien, ia causa de Nasrallah va cridar a aquest acte d'agressió 01:00 “dia gloriós per a la resistència,” declarant que seria fàcil per Hezbollah i els seus aliats per governar Lebanon.105 Alguns diuen que aquest resultat es deu a la interferència occidental, mentre que altres diuen que era Hezbollah que va triar a perdre les eleccions.

Durant la major part de 2008, els Germans musulmans van continuar el seu atac contra l'aliança sirià-iranià, acusant-Assad de permetre a l'Iran per controlar l'economia de Síria, política, i army.106 Segons ells, hi ha un concurs a la regió entre dues forces principals – Iran i els Estats Units – però Iran té l'avantatge perquè comparteix la mateixa religió amb la gent de la regió. En la seva opinió, ni Israel ni els Estats Units poden competir amb l'Iran en aquest àmbit. Atès que molts musulmans consideren a l'Iran com un estat musulmà fort cara a cara contra el programa sionista / nord-americana a la regió, hi ha molts “defensors de bojos” de l'Iran, com en diuen, no tenir en compte que gran part del propi programa de l'Iran a la regió i defensar la seva policy.107 regional general Segons ells, els diferents assassinats que van tenir lloc a Síria, com ara l'assassinat del brigadier general Muhammad Sulayman, dret de la mà de l'home i de la seguretat assessor d'Assad, són les advertències d'un Iran i Hezbollah inquieta el règim d'Assad per fer gestos conciliatoris cap a Israel, Líban, i la West.108

Els Germans Musulmans sirians van continuar el seu atac contra l'agenda regional oculta de l'Iran, qüestionar la veritable raó de l'avidesa de l'Iran per alliberar Palestina: “És el que volen alliberar Palestina per als palestins com per als faqih velayats-E i els seus interessos a la regió?”109 malgrat això, els Germans Musulmans sirians es van enfrontar a un problema a la fi de 2008 quan Israel va atacar la Franja de Gaza. Els partidaris prominents del govern de Hamàs a Gaza eren Síria, Iran, i Hezbollah, mentre que Egipte es va enfrontar a fortes crítiques per no obrir la seva frontera amb Gaza. Hassan Nasral·là va atacar Egipte per les seves accions i el va acusar de complicitat amb Israel. El govern egipci va veure això com un acte intencional per Hezbollah, amb el suport de l'Iran, destinats a causar la caiguda del govern egipci. Hezbollah havia intentat soscavar el paper d'Egipte com un país àrab que porta, perquè Egipte havia tractat de preservar les seves relacions amb Israel en lloc d'ajudar els palestins assetjats. Per la seva banda, durant l'atac israelià contra la franja de Gaza, els Germans Musulmans sirians va decidir suspendre les seves accions contra el règim sirià,110 i aquesta acció va ser considerada per alguns opositors com un acte d'acostament cap a Damascus.111 No obstant això, els Germans musulmans es trobaven en una situació incòmoda: que era de Síria, Iran, i Hezbollah, seus enemics, que estava de peu amb els palestins, i no podien atacar-los més.

Durant els mesos que van seguir a la guerra franja de Gaza, els Germans Musulmans’ atacs moderats. Al març 2009 van publicar un article amb el títol “No tracta de Temps?” (“Estima "un al-'awan?”), en la que van revelar la seva decepció per la reacció freda del règim cap als seus intents d'acostament. Van indicar que volien ser capaç de tornar al seu país, per treballar dins de Síria pel que és millor per a la nation.112 Des 1982 els principals líders dels Germans Musulmans sirians havien estat residint fora de Síria, i ni ells ni els seus fills se'ls va permetre tornar.

A l'abril 2009, quan una cèl·lula terrorista Hezbollah va ser capturat a Egipte, les relacions entre Egipte i Hezbollah es van deteriorar encara més lluny. La cel estava destinat a ajudar els palestins a Gaza contra Israel. Egipte va acusar Hezbollah d'utilitzar la seva sòl per a accions terroristes i també ho va acusar de difondre el xiisme en Egypt.113 Igual que els Germans Musulmans sirians, El president egipci, Hosni Mubarak, ha acusat el “perses” (Iran) de tractar de fer-se càrrec dels països àrabs;114 malgrat això, els Germans Musulmans no va fer cap declaració respecte a aquest assumpte.

Tot i que els Germans Musulmans sirians creuen que Síria està en perill pel règim xiïta Assad i que és el seu deure per despertar a la comunitat sunnita i salvar-la del règim iranià-'Alawi / xiïta abans que sigui massa tard, han canviat el seu comportament cap al govern. A principis d'abril 2009 es van retirar del “Front de Salvació Nacional,” que s'havia format al juny 2006 sota la direcció de l'exvicepresident Abd al-Halim Khaddam, des, segons ells, aquesta aliança només va causar danys al seu image.115 Khaddam els va acusar de buscar un acostament amb Damasc i reunir-se amb agents de la regime.116 Tot i que els Germans musulmans no van cessar els seus atacs contra el règim d'Assad, Iran, i Hezbollah, van arribar a ser més moderada. Sembla que després de més de 30 anys com una força d'oposició fora de Síria, van entendre que això va causar que siguin una oposició feble. avui, que ja no tenen un aliat, com Saddam Hussein, per donar-los suport, i el suport que reben d'alguns països àrabs, com Aràbia Saudita i Jordània, on alguns dels Germans musulmans resideixen, depèn de les relacions entre aquests països i Síria. Quan aquestes relacions són bones, els Germans Musulmans no s'atorguen els mateixos privilegis i la llibertat per atacar al règim sirià com quan les relacions són dolentes. Ells saben que no poden canviar la situació a Síria, mentre que queda fora d'ell, i per tant s'estan esforçant per tornar a Síria. Però fins ara el règim no està mostrant cap flexibilitat en resposta a les seves accions conciliatòries.

En els últims mesos estem veient, a la insatisfacció dels Germans Musulmans, signes d'acostament entre Síria i alguns països àrabs com Jordània i Aràbia Saudita, recolzat per una nova política d'Estats Units cap a Síria, que intenta trencar la seva aliança iranià i per aïllar l'Iran a la regió. Els recents disturbis de sang ocorreguts a l'Iran després de les eleccions presidencials de juny 12, 2009 – quan el règim va ser acusat de falsificar els resultats – podria causar Síria a notar que els seus interessos són amb Occident i els països àrabs sunnites en lloc de amb l'Iran, on el futur del règim actual està en dubte. Els Germans Musulmans sirians supported117 el candidat presidencial Mir Hossein Moussavi, qui presentat a les eleccions en oposició a l'aliat d'Assad, Mahmud Ahmadinejad.

conclusió

La Germandat Musulmana siriana ha volgut subratllar la dimensió religiosa de la triple aliança entre Síria, Iran, i Hezbollah, ja que veuen la doctrina xiïta com el vincle entre els tres. El MB s'ha cobrat des de fa diversos anys que aquests aliats es presenten com la protecció del món musulmà dels sionistes i Occident, però ells s'han basat en la segregació religiosa per aconseguir el seu objectiu. Ells porten la bandera de la protecció del món musulmà com una coberta per a la seva veritable intenció, que és per fer-se càrrec dels estats sunnites. El MB ha intentat suscitar temors sunnites a Síria, ia tot el món, d'una possible adquisició xiïta de Síria i altres estats sunnites. El fet que l'Iran, Síria, i Hezbollah són considerats per molts musulmans a tot el món com el front principal en contra del programa sionista / nord-americana ha reduït al mínim la seva capacitat per convèncer el món musulmà en general, i els sunnites sirians específicament dels seus crèdits. Per la seva decepció, l'estratègia que havien adoptat fins fa poc els ha impedit que emergeix com una oposició forta i com una possible alternativa de futur al règim existent.

Com una oposició amb un lideratge que resideixen fora de Síria, s'enfronten a un problema important, ja que han perdut el contacte amb els sirians que encara viuen al país i ni ells ni els seus fills se'ls ha permès tornar a Síria. per tant, la seva afecció a la seva pàtria s'està convertint en més febles a mesura que passen els anys, i són vistos per molts sirians com estranys. Amb el recent acostament en què els Estats Units i els països àrabs estan festejant a Síria per tal d'avançar en el procés de pau i debilitar la seva aliança amb l'Iran, el MB ha entès que ells també haurien de canviar el seu enfocament i adoptar una nova política que l'ajudarà a assolir els seus objectius, ja que la seva estratègia anterior no va obtenir molt èxit. Probablement per aquesta raó, durant l'últim any hem assistit a un canvi significatiu en l'actitud de la MB. Per primera vegada després de més de 40 anys d'atacar el règim Baas, i després 27 anys a l'exili, finalment van decidir suspendre la seva oposició al règim i el president Baixar al-Assad. Ells afirmen ara que el món musulmà està en perill i està sota atac i defensa que és més important que la lluita contra el règim a Síria; que no donen lloc a una resistència armada de qualsevol tipus dins o fora de Síria. També han deixat el sirià “Front de Salvació Nacional,” que ara veuen com haver danyat la seva imatge, particularment en la seva aliança amb 'Abd al-Halim Khaddam, qui va ser durant més de 30 anys una de les figures més poderoses del règim sirià. Ells fan èmfasi que la suspensió de les seves accions contra el règim es deu a la percepció d'una amenaça més important per al món musulmà, la “guerra oberta contra els Estats àrabs i musulmans.” destaquen també, potser per primera vegada, que no tenen president Assad responsable de l'última, però volen canvis a Síria per al benefici del país i de la seva gent. Malgrat la seva negació que hi ha un acostament amb Damasc, tots els senyals indiquen que el MB s'ha moderat el seu atac contra el règim. Malgrat aquests gestos conciliatoris, queden algunes preguntes: Són aquests gestos genuïns, o són simplement una maniobra tàctica per permetre que el lideratge MB per tornar a Síria i recuperar el seu control dins d'ella? a més, serà el president Assad respondre positivament a aquests gestos i permetre que el lideratge MB per tornar a Síria?

1. Per a més informació sobre la religió Nusayri veure “Un catecisme de la religió Nusayri,” en Meir Bar-Asher i Aryeh Kofsky, El Nusayri-'Alawi Religió (Leiden: E.J.. rèmol, 2002), pp. 163-199.

2. Sobre la religió Nusayriya / 'Alawi veure: Bar-Asher i Kofsky, El Nusayri-'Alawi Religió.

3. Daniel Pipes, “La captura Alawi de poder a Síria,” Estudis de l'Orient Mitjà, vol. 25, No. 4 (1989), pp. 429-450.

4. Umar F. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria (Berkeley: Mizan Press, 1983), p. 44.

5. Martin Kramer, chi'ismo, resistència, i la revolució (roca: Westview Press, 1987), pp. 237-238.

6. La denominació més gran dins de la secta xiïta és Ithna 'Ashriyya / Dotze xiisme, també conegut com Ja'fariyya o imant.

7. Per a més informació sobre la història de la 'alawis / Nusayris al segle 19 veure Yvette Talhamy, “Els aixecaments Nusayriya a Síria al segle 19,” tesi doctoral, Universitat de Haifa, 2006.

8. Kais M. Firro, “El 'alauites a Síria moderna: De Nusayriya a l'Islam a través de 'Alawiya,” islam, bd. 82 (2005), pp. 1-31.

9. 'Ali' Aziz Al-Ibrahim, al-'Alawiyun wa al-tashayyu’ (Beirut, 1992), pp. 87-88.

10. Gitta Yafee, “Entre el separatisme i el Unió: L'Autonomia de la Regió Alawi a Síria, 1920-1936,” tesi doctoral, Universitat de Tel Aviv, 1992, pp. 251-257.

11. Per veure la fàtua: Paulo Boneschi, “1 fatw? Gran Mufti de J?Jerusalem Muhammad Amin al-Husseini a 'alawitas,” Diari de la Història de les religions [Revisió de la història de les religions], vol. 122 (Juliol-agost 1940), pp. 42-54.

12. Husayn Muhammad Al-Mazlum, al-Muslimun al-'alawiyun: bayna muftarayat al-aqlam wajawr al-hukkam (1999), p. 127

13. Ahmad Sulayman Khadir, al-Irfan, vol. 37, No. 3 (març 1950), pp. 337-338.

14. Ayatol.lah Muhsin al-Hakim de Najaf va assumir la 'alawis a ser deficients en la seva comprensió de la veritable religió i en la necessitat d'orientació addicional. Kramer, chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 244.

15. Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, pp. 244-245.

16. Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució.

17. canonada, “La captura Alawi de poder a Síria,” p. 440.

18. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 43.

19. Raymond A. Hinnebusch, “El moviment islàmic a Síria: El conflicte sectari i rebel·lió urbana en un règim autoritari-populista,” en Ali Hilal Dessouki, ed., Ressorgiment islàmic en el món àrab (nova York: Praeger, 1982), p. 151.

20. Hinnebusch, “El moviment islàmic a Síria,” p. 157.

21. Eyal Zisser, “Hafiz al-Assad descobreix l'Islam,” Middle East Quarterly, vol. WE, No. 1 (març 1999), p. 49.

22. Adrienne L. Edgar, “L'oposició islàmica a Egipte i Síria: Un estudi comparatiu,” Diari d'Afers Àrabs, vol. 6, No. 1 (abril 1987), p. 88.

23. Raymond A. Hinnebusch, Poder autoritari i formació de l'Estat a Síria baasista (roca: Westview Press, 1990), p. 278.

24. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 43.

25. Moshe Maoz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i Pax Americana,” en Bruce Cummings et al, eds., Inventar l'eix del mal: La veritat sobre Corea del Nord, Iran i Síria (nova York: El New Press, 2004), p. 183.

26. Robert Olson, Els Baas i Síria, 1947 per 1982: L'evolució de la ideologia, Partit i l'Estat del mandat francès a l'Era d'Hafez al-Assad (Princeton: Kingston Press, 1982), p. 169.

27. R. Hrair Dekmejian, Islam a Revolució: El fonamentalisme en el món àrab (Siracusa: Syracuse University Press, 1995), p. 107.

28. Mordechai Kedar, “A la recerca de la legitimitat: Imatge islàmica d'Assad a Síria la Premsa Oficial,” en Moshe Maoz i col, eds., Síria moderna del domini otomà al paper fonamental en el Mig Orient (Eastbourne: Sussex Academic Press, 1999), p. 24.

29. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i Pax Americana,” p. 182.

30. Martin Kramer, “Alauites i chi'ismo de Síria,” Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 249.

31. Patrick Seale, Assad de Síria: La lluita pel Medi Orient (los Angeles: University of California Press, 1988), p. 352.

32. Hanna Batatu, “Germans Musulmans de Síria,” MERIP REPORTS, vol.12, No. 110 (Novembre / Desembre 1982), p. 20. Musa al-Sadr era d'origen iranià, i va ser un dels oponents del Shah de l'Iran.

33. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i Pax Americana,” p. 182.

34. Els Germans Musulmans van acusar i encara acusen de traïció Assad. segons ells, durant el 1967 guerra, Assad, qui es va exercir com Ministre de Defensa, va lliurar els Alts del Golan a Israel sense una lluita. http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 2003&itemid = 84.

35. Les faccions també acord en qüestions de lideratge. Edgar, “L'oposició islàmica a Egipte i Síria: Un estudi comparatiu,” p. 88.

36. Middle East Watch, Síria desemmascarat: La supressió dels drets humans pel règim d'Assad (New Haven: Yale University Press, 1991), p. 8.

37. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 10.

38. Thomas Mayer, “L'oposició islàmica a Síria, 1961-1982,” Orient (1983), p. 589.

39. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 10.

40. Seale, Assad de Síria, p. 328.

41. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 15.

42. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 16.

43. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 17.

44. Dekmejian, Islam a Revolució, p. 109.

45. Per al manifest complet traduït a l'anglès veure: Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, pp. 201-267.

46. Middle East Watch, Síria desemmascarat, pp. 17-21.

47. Seale, Assad de Síria, p. 331.

48. Middle East Watch, Síria desemmascarat, pp. 17-21.

49. Middle East Watch, Síria desemmascarat, pp. 10-13.

50. Seale, Assad de Síria, p. 335.

51. Seale, Assad de Síria, p. 337.

52. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i “Pax Americana ',” p. 184.

53. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i “Pax Americana ',” p. 185.

54. Ma'oz, “Damasc vs. Washington: Entre el 'eix del mal’ i “Pax Americana ',” p. 187.

55. En particular, l'oposició al govern de Muhammad Reza Shah.

56. Jomeini va ser expulsat de l'Iran a 1964; va passar els seus anys d'exili a Najaf, Iraq fins 1978. Quan va ser exiliat de l'Iraq es va traslladar a París, França.

57. Hussein J. Agha i Ahmad S. Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació (Londres: Pinter Publishers, 1995), p. 4. Jomeini va ser el líder suprem de l'Iran. El Líder Suprem és elegit per l'Assemblea d'Experts i és considerat el cap final de la classe política i governamental iranià, anterior president de l'Iran, qui és triat per una votació pública directa.

58. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 184.

59. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, pp. 186-187.

60. Yair Hirschfeld, “L'estranya parella: Ba'athist Síria i l'Iran de Khomeini,” en Moshe Maoz i Avner Yaniv, eds., Síria sota Assad (Londres: Croom timó, 1987), p. 105.

61. Joseph Kostiner, “El malestar dels xiïtes al Golf,” Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 180.

62. Kostiner, “El malestar dels xiïtes al Golf,” p. 184.

63. Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 14.

64. Zisser, “Hafiz al-Assad descobreix l'Islam,” p. 52.

65. Middle East Watch, Síria desemmascarat, p. 194.

66. Abd-Allah, La lluita islàmica a Síria, p. 183.

67. Hinnebusch, poder autoritari, p. 285.

68. Tatu, “Germans Musulmans de Síria,” p. 13.

69. Hirschfeld, “L'estranya parella: Ba'athist Síria i l'Iran de Khomeini,” p. 115.

70. Hirschfeld, “L'estranya parella: Ba'athist Síria i l'Iran de Khomeini,” pp. 113-114.

71. Jubin M. Goodarzi, Síria i l'Iran: Diplomàtics de l'Aliança i la política de poder a l'Orient Mitjà (Londres: Tauris, 2006), p. 88.

72. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 144.

73. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 81.

74. Goodarzi, Síria i l'Iran, pp. 200-206.

75. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 202.

76. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 204.

77. Goodarzi, Síria i l'Iran, pp. 212-217.

78. Goodarzi, Síria i l'Iran, p. 228.

79. http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 203&itemid = 84.

80. Said Hawwa, a Khuminyya: Shudhudh fi al-'Aqa'id wa-Shudhudh fi al-Mawaqif [el Khumayniyya: La desviació en les creences i la desviació en el comportament] (Amman: Donar Amman li al-NashR wa-al- Tawzi ', 1987).

81. Hawwa, a Khuminyya: Shudhudh fi al-'Aqa'id wa-Shudhudh fi al-Mawaqif, pp. 45-46.

82. Hawwa, a Khuminyya: Shudhudh fi al-'Aqa'id wa-Shudhudh fi al-Mawaqif, pp. 55-56.

83. 'Ali Khameine'i també va servir com a president de l'Iran, durant 1981-1989.

84. El president Rafsanjani va ser succeït per Muhammad Khatimi (1997-2005) i més tard per Mahmud Ahmadinejad (2005 la present).

85. Al març 1991, després de l'Operació Tempesta del Desert, els estats àrabs del CCG, Egipte, i Síria va participar en la reunió de Damasc, l'emissió de la “Declaració de Damasc” on van declarar la seva intenció d'establir una força de dissuasió per protegir Kuwait.

86. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 65.

87. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 31.

88. Agha i Khalidi, Síria i l'Iran: La rivalitat i la Cooperació, p. 87.

89. La carta va ser publicada a la pàgina web: http://www.alburhan.com/articles. aspx?id = 1568&page_id = 0&PAGE_SIZE = 5&enllaços = False&GATE_ID = 0.

90. Aquesta carta va ser enviada des de l'oposició iraniana sunnita League a Londres i publicat per primera vegada a la revista Al-Bayan i posteriorment publicat en diversos llocs web, sunnites i anti-xiïtes, revistes, i periòdics. Aquestes publicacions presenten la lletra com a autèntic i considera la situació als països àrabs sunnites, com Egipte, Tunísia, Sudan, Iemen, la franja de Gaza, i altres com la implementació d'aquest esquema xiïta. La carta sembla ser genuïna, però un sempre ha de tenir en compte que des que es va publicar als mitjans sunnita, seus editors poden haver tingut un ulterior, motiu sectari en la seva publicació. Sharif Quindil, http://www.alwatan.com.sa/news/newsdetail.asp?id = 72.921&issueno = 2932.

91. http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 1967&element id = 84.

92. Marvin Zonis i Daniel Brumberg, “Xiisme segons la interpretació de Khomeini: Una ideologia de la Revolució Violència,” Kramer, ed., chi'ismo, resistència, i la revolució, p. 50.

93. Zonis i Brumberg, “Xiisme segons la interpretació de Khomeini: Una ideologia de la Revolució Violència,” p. 52.

94. Ma'd Fayad, http://www.asharqalawsat.com/details.asp?secció = 45&tema = 10398&articl i = 419,648.

95. Muhammad Yusuf Bassam, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content& task = view&id = 2223&itemid = 84.

96. 'Abdallah al-Qahtany, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content&task = view&id = 3638&itemid = 5.

97. http://www.alaweenonline.com/site/modules/news/article.php?storyid = 80.

98. Samir Quntar i quatre presoners libanesos van ser alliberats de presons israelianes de juliol 16, 2008 a canvi dels cossos dels dos soldats israelians segrestats.

99. Muhammad Yusuf Bassam, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content& task = view&id = 2876&itemid = 84.

100. Muhammad Yusuf Bassam, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?option = com_content &task = view&id = 2876&itemid = 84.

101. Faysal al-Shaykh Muhammad, http://www.ikhwansyria.com/index2.php2?opció = ent com_cont&task = view&id = 3564&itemid = 5.

102. “Kitab Maftuh ila al-Qadah al-'Arab fi Mu'tamar al-qimah,”http://www.ikhwansyrian.com/ index.php?option = com_content&task = view&id = 7107&Itemid = 141.

103. Muhammad Sayf, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = div w&id = 7744&Itemid = 141.

104. Salim Zuhir,

105. Teresa Sfeir, “Nasrallah és oriünd de maig 7 'Dia de glòria’ per a la Resistència,” Daily Star, maig 16, 2009, http://www.dailystar.com.lb/article.asp?edition_id = 1&categ_id = 2&article_id = 102.027.

106. Muhammad Sayf, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = div w&id = 8771&Itemid = 141.

107. 'Abdallah al-Qahtany, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view&id = 8955&Itemid = 141.

108. Muhammad Sayf, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = div w&id = 10142&Itemid = 141.

109. 'Abdallah al-Qahtany, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view&id = 11031&Itemid = 141.

110. Salim Zuhir, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view&id = 11558&Itemid = 141.

111.”Ab'ad al-Inshiqaq fi Jabhat al-Khalas al-sūriyya al-mu'arida, aquí

112. Hassan Riad, http://www.ikhwansyrian.com/index.php?option = com_content&task = view& id = 12.689&Itemid = 141.

113. badia Mardiny, http://www.elaph.com/Web/Politics/2009/4/428050.htm.

114. Ian Siperco, “Iran: Shia Rising Tide,” Consell de Política de l'Orient Mitjà,http://recursos www.mepc.org/ / Siperco001.asp.

115. “Hawl al-Mawaqif min Jabhat al-Khalas al-Wataniya,”http://www.ikhwansyrian.com/index. php?option = com_content&task = view&id = 12824&Itemid = 141.

116. “Jama't al-Ijwan al-Muslimin tansahib min Jabhat al-Khalas al-Wataniya al-sūriyya al-muarida,” http://www.aawsat.com/details.asp?secció = 4&article = 513.896&issueno = 11,086.

117. En el seu lloc, el MB proclama que els iranians estaven farts de 30 anys de velayat-i faqih i el canvi desitjat. El MB va demanar a la comunitat internacional a donar suport al poble iranià en la consecució d'aquest objectiu. Vine Moussavi com un bon home que era part de la revolució iraniana, però que no es va unir a cap partit polític i és molt a favor dels pobres i està en contra d'Ahmadinejad. Per al suport de la Moussavi del MB veure: Faysal al-Shaykh Muhammad, ; Faysal al-Shaykh Muhammad, .

dr. Yvette Talhamy és companya de treball a la Universitat de Departament d'Estudis de l'Orient Mitjà de Haifa. Les seves properes publicacions apareixeran a la revista British Journal of Estudis de l'Orient Mitjà, Estudis de l'Orient Mitjà, i Cronos Història Diari. va passar 2008-9 en una beca post-doctoral al Departament d'Història de l'Orient Mitjà i Àfrica de la Universitat de Tel Aviv.

Els drets d'autor Orient Mitjà Institut tardor 2009

Proporcionada per ProQuest Information and Learning Company. Tots els drets reservats

Talhamy, Yvette “Germans Musulmans sirians i la relació sirià-iranià, la”. Orient Mitjà Diari, la. FindArticles.com. 15 desembre, 2009. http://findarticles.com/p/articles/mi_7664/is_200910/ai_n42040707/

Spoilt ballots

Marc Lynch

marc-akef

Moderate Islamist movements across the Arab world have made a decisive turn towards participation in democratic politics over the last 20 anys. They have developed an elaborate ideological justification for contesting elections, which they have defended against intense criticism from more radical Islamist competitors. Al mateix temps, they have demonstrated a commitment to internal democracy remarkable by the standards of the region, and have repeatedly proved their willingness to respect the results of elections even when they lose.
But rather than welcome this development, secular authoritarian regimes have responded with growing repression. Again and again, successful electoral participation by Islamists has triggered a backlash, often with the consent – if not the encouragement – of the United States. When Hamas prevailed in the Palestinian parliamentary elections in 2006, the response was boycott and political subversion. When the Egyptian government cracked down on the Muslim Brotherhood after elections in 2005, few outsiders objected.
As the door to democracy is slammed in their faces, how have the Islamist groups that embraced participation responded? In some ways, they have passed the test with flying colours. They have remained committed to democratic participation even in the face of massive electoral fraud and harsh campaigns of repression. Their leaders have affirmed their democratic ideals, and have often spoken out to reiterate their ideological and strategic commitment to democracy. Indeed, they have often emerged as the leading advocates for public freedoms and democratic reform. And there is as yet little sign of any such organisation turning to violence as an alternative.
But in other ways, the toll of repression is beginning to show. Doubts about the value of democratic participation inside these movements are growing. Splits in the top ranks have roiled movements in Jordan and Egypt, among others. In many of the cases, a Brotherhood leadership which prefers a moderate, accommodationist approach to the regime has struggled to find a way to respond to the escalating pressures of repression and the closing down of the paths towards democratic participation. In Egypt, frustration over extended detentions of the most moderate leaders have tarnished the coin of those calling for political participation, with a rising trend calling for a retreat from politics and a renewed focus upon social activism and religious work. In Jordan, the influence of those seeking to abandon worthless domestic politics and to focus instead on supporting Hamas has grown.
Critics of the Brotherhood have pointed to these recent struggles as evidence that Islamists cannot be trusted with democracy. But this profoundly misreads the current trends. These crises in fact reflect a delayed response to the blocked promise of democratic participation. The Islamist debate today is not about the legitimacy of democracy – it is about how to respond to frustrated efforts to play the democratic game.
********************************
I recently spent a week in Amman, talking to most of the senior leaders of Jordan’s Muslim Brotherhood as well as a cross-section of the country’s political and journalistic elite. The picture that emerged was one not simply of an Islamist movement in crisis, but also of a blocked and deteriorating political system. The government was in the process of declining to call the Parliament back into session in order to force through its desired legislation as temporary laws of dubious constitutionality. Stories of social conflict among the tribes and of crushing economic problems amid spiralling corruption filled daily conversation.
The Jordanian Brotherhood, established in 1946, is one of the oldest and most deeply rooted branches of the global Islamist organisation. Unlike in many other countries, where the Brotherhood worked in opposition to those in power, in Jordan it played a crucial role for decades in supporting the Hashemite throne against external and domestic challengers. In return, it enjoyed a privileged relationship with the Jordanian state, including control over key ministries, and good relations with King Hussein in spite of his friendly ties with Israel and the United States.
When Jordan lost the West Bank in the 1967 guerra, it struggled to maintain its role in the occupied territories. a 1988, malgrat això, as the Palestinian Intifada raged and threatened to spread to the East Bank, Jordan formally renounced its claims, severing its ties and concentrating on developing the East Bank and “Jordanising” the truncated state, a decision that was not accepted by the Brotherhood, which maintained ties with its West Bank counterparts.
When riots broke out throughout the country the next year, King Hussein responded with a remarkable democratic opening which revitalised the Kingdom’s political life. The Brotherhood participated fully in this process, and emerged in the 1989 elections as the dominant bloc in Parliament. The years that followed are fondly remembered in Jordan as the apex of political life, with an effective Parliament, a “national pact” establishing the ground rules of democracy and a vibrant emerging press.
a 1993, malgrat això, the Jordanian regime changed the electoral law in a way that served to limit Muslim Brotherhood success. As it moved rapidly towards a peace treaty with Israel, the state began to clamp down on the Brotherhood and on all other forms of political opposition. Its interventions in the political process grew so extreme that in 1997 the Brotherhood’s political party, the Islamic Action Front, decided to boycott elections. After King Hussein’s death in 1999, the crown passed to his son Abdullah, who showed little interest in democratic reform, and in 2001 decided to suspend Parliament and rule by emergency law. While formal democracy returned in 2003, political reform efforts failed to gain traction. The extent of electoral fraud against the Brotherhood and other critics of the regime during the 2007 vote shocked even jaded observers.
The Jordanian crackdown has not reached the brutal levels of Syria or Tunisia (where the Islamist opposition was massacred or driven abroad). The Brotherhood continues to operate publicly, and the Islamic Action Front holds six seats in Parliament. But the gerrymandered electoral system and massive fraud has hamstrung Islamist political participation, to the degree that many believe that the Brotherhood is being dared to boycott.
Following the 2007 electoral debacle, the Brotherhood entered a period of intense internal unrest. It dissolved its Shura Council as penance for its fateful decision to participate in the election. The core issue was over how best to respond to the regime’s repression: through confrontation, or through a retreat and consolidation of the political strategy? A l'abril 2008, the “hawkish” trend won the internal elections to the Shura Council by a single vote, and the pragmatic and domestically-orientated Salem Falahat was replaced by the fiery, Palestine-centric hawk Himmam Said. Said and the new head of the Islamic Action Front, Zaki Bani Arshid, steered the Islamist movement into more direct conflict with the regime, with little success. The reformist trend, led by the soft-spoken intellectual Ruheil Ghuraybeh, avoided open confrontation but advanced an ambitious programme to transform Jordan into a constitutional monarchy.
As the Brotherhood rank and file lost interest in a stalled domestic political process, they were simultaneously galvanised by the electoral success of Hamas and then by the visceral images of Israel’s war on Gaza. The growing interest in Palestinian issues at the expense of Jordanian politics worried not only the regime but also the traditional leadership of the Brotherhood. The leading Jordanian journalist Mohammed Abu Rumman argues that the issue of relations with Hamas has supplanted the traditional “hawk-dove” struggle within the organisation. While both trends support Hamas – “if you are not with Hamas, you are not with the Muslim Brotherhood”, explained one of the “dovish” leaders – they disagree over the appropriate organisational relationship. The “Hamasi” trend supports close ties and the prioritisation of Palestinian issues, and embraces a common Muslim identity over a narrowly Jordanian one. The “reformist” trend insists that Hamas, as the Palestinian Muslim Brotherhood, should have responsibility for Palestine while the Jordanian Brotherhood must be a national organisation focused upon domestic Jordanian issues.
This crisis came to a head over the issue of Hamas participation in the administrative structures of the Jordanian Brotherhood. Three leading reformists resigned from the Executive Office, triggering an as-yet-unresolved internal crisis that threatens one of the first serious internal splits in the history of the movement. The media has eagerly egged this conflict on; indeed, a number of Brotherhood leaders told me that what made the current crisis unique was not the issues at stake or the intensity of the disagreement, but the fact that for the first time it had become public.
********************************
The story of the Jordanian Muslim Brotherhood is many things, but certainly not a story of Islamists retreating from democracy. Similar dynamics can be seen in Egypt, where the Brotherhood’s leadership is similarly divided over how to respond to escalating repression. During multiple trips to Cairo in the last few years, I saw the growing frustration of a generation of reformists who found their every effort to embrace democracy met with force and rejection.
After “independent” Brotherhood candidates scored sweeping victories in the first of three rounds of the 2005 Parliamentary elections, government forces began to intervene to prevent further gains. Despite well-documented fraud and heavy-handed security interference in Brotherhood strongholds, the movement emerged as the largest opposition bloc with 88 seats. As Deputy Supreme Guide Mohammed Habib ruefully told me, their mistake was that they did too well – had they won 50 seats, perhaps they would not have triggered such harsh reprisals.
The subsequent crackdown matched the magnitude of the Brotherhood victory. A series of media campaigns aimed to scare mainstream Egyptians with alleged nefarious Brotherhood schemes (they were supposedly training an underground militia, conspiring with Hizbollah, and more). A wide range of leading Brotherhood figures, including noted moderates such as the financier Khairat el Shater and the intellectual Abd el Monem Abou el Fattouh, were detained indefinitely on trumped up charges.
For a while, the Egyptian Brotherhood held fast in the face of these provocations. They continued to try to participate in elections even as the fraud and overt manipulation mounted. Their Parliamentarians performed well as an opposition. They routinely expressed their ongoing commitment to democracy to every audience which would listen. And they imposed discipline on their own members to prevent the explosion of frustration into violence.
But over time, the pressure began to take its toll. The leadership reined in its freewheeling young bloggers, whose public airing of internal issues was being exploited by the organisation’s opponents. It adopted tougher rhetoric on foreign policy issues such as the Gaza war – attacking the Egyptian government’s enforcement of the blockade of Gaza – in part to rally its demoralised membership. Considerable evidence suggests that the cadres of the organisation were growing disenchanted with politics and preferred to return to the core social and religious mission. And growing voices from inside and outside the movement began to suggest retreating from politics until a more propitious time.
Earlier this month the conflicts inside the Egyptian Brotherhood leapt into the pages of local newspapers, which reported that the movement’s leader, Mohammed Mahdi Akef, had abruptly resigned his post in protest after conservatives refused to appoint the leading reformist Essam el Erian to an open leadership seat. Akef has denied the reports – but the portrait of a movement in turmoil is clear.
The Jordanian, Egyptian and American governments may see all this as something of a success story: the influence of the Islamists has been curbed, both in formal politics and in the social sector, and the restraint exercised by the Brotherhood leadership has meant the states have not faced a backlash. But this is dangerously short-sighted. The campaigns against Islamists weaken the foundations of democracy as a whole, not just the appeal of one movement, and have had a corrosive effect on public freedoms, transparency and accountability. Regardless of the fortunes of the movements themselves, the crackdown on the Islamists contributes to the wider corruption of public life. The growing frustration within moderate Islamist groups with democratic participation cannot help but affect their future ideological trajectory.
Sowing disenchantment with democratic politics in the ranks of the Brotherhood could forfeit one of the signal developments in Islamist political thinking of the last few decades. The failure of the movement’s democratic experiment could empower more radical Islamists, including not only terrorist groups but also doctrinaire salafists less inclined to pragmatic politics. The degradation of its organisational strengths could open up space for al Qa’eda and other radical competitors to move in. The alternative to Ismail Haniya might be Osama bin Laden rather than Abu Mazen, and the exclusion of Essam el-Erian may not produce an Ayman Nour.
Marc Lynch is associate professor at the Elliott School of International Affairs at George Washington University. He writes a blog on Arab politics and media for Foreign Policy.

Moderate Islamist movements across the Arab world have made a decisive turn towards participation in democratic politics over the last 20 anys. They have developed an elaborate ideological justification for contesting elections, which they have defended against intense criticism from more radical Islamist competitors. Al mateix temps, they have demonstrated a commitment to internal democracy remarkable by the standards of the region, and have repeatedly proved their willingness to respect the results of elections even when they lose.

But rather than welcome this development, secular authoritarian regimes have responded with growing repression. Again and again, successful electoral participation by Islamists has triggered a backlash, often with the consent – if not the encouragement – of the United States. When Hamas prevailed in the Palestinian parliamentary elections in 2006, the response was boycott and political subversion. When the Egyptian government cracked down on the Muslim Brotherhood after elections in 2005, few outsiders objected.

As the door to democracy is slammed in their faces, how have the Islamist groups that embraced participation responded? In some ways, they have passed the test with flying colours. They have remained committed to democratic participation even in the face of massive electoral fraud and harsh campaigns of repression. Their leaders have affirmed their democratic ideals, and have often spoken out to reiterate their ideological and strategic commitment to democracy. Indeed, they have often emerged as the leading advocates for public freedoms and democratic reform. And there is as yet little sign of any such organisation turning to violence as an alternative.

But in other ways, the toll of repression is beginning to show. Doubts about the value of democratic participation inside these movements are growing. Splits in the top ranks have roiled movements in Jordan and Egypt, among others. In many of the cases, a Brotherhood leadership which prefers a moderate, accommodationist approach to the regime has struggled to find a way to respond to the escalating pressures of repression and the closing down of the paths towards democratic participation. In Egypt, frustration over extended detentions of the most moderate leaders have tarnished the coin of those calling for political participation, with a rising trend calling for a retreat from politics and a renewed focus upon social activism and religious work. In Jordan, the influence of those seeking to abandon worthless domestic politics and to focus instead on supporting Hamas has grown.

Critics of the Brotherhood have pointed to these recent struggles as evidence that Islamists cannot be trusted with democracy. But this profoundly misreads the current trends. These crises in fact reflect a delayed response to the blocked promise of democratic participation. The Islamist debate today is not about the legitimacy of democracy – it is about how to respond to frustrated efforts to play the democratic game.

********************************

I recently spent a week in Amman, talking to most of the senior leaders of Jordan’s Muslim Brotherhood as well as a cross-section of the country’s political and journalistic elite. The picture that emerged was one not simply of an Islamist movement in crisis, but also of a blocked and deteriorating political system. The government was in the process of declining to call the Parliament back into session in order to force through its desired legislation as temporary laws of dubious constitutionality. Stories of social conflict among the tribes and of crushing economic problems amid spiralling corruption filled daily conversation.

The Jordanian Brotherhood, established in 1946, is one of the oldest and most deeply rooted branches of the global Islamist organisation. Unlike in many other countries, where the Brotherhood worked in opposition to those in power, in Jordan it played a crucial role for decades in supporting the Hashemite throne against external and domestic challengers. In return, it enjoyed a privileged relationship with the Jordanian state, including control over key ministries, and good relations with King Hussein in spite of his friendly ties with Israel and the United States.

When Jordan lost the West Bank in the 1967 guerra, it struggled to maintain its role in the occupied territories. a 1988, malgrat això, as the Palestinian Intifada raged and threatened to spread to the East Bank, Jordan formally renounced its claims, severing its ties and concentrating on developing the East Bank and “Jordanising” the truncated state, a decision that was not accepted by the Brotherhood, which maintained ties with its West Bank counterparts.

When riots broke out throughout the country the next year, King Hussein responded with a remarkable democratic opening which revitalised the Kingdom’s political life. The Brotherhood participated fully in this process, and emerged in the 1989 elections as the dominant bloc in Parliament. The years that followed are fondly remembered in Jordan as the apex of political life, with an effective Parliament, a “national pact” establishing the ground rules of democracy and a vibrant emerging press.

a 1993, malgrat això, the Jordanian regime changed the electoral law in a way that served to limit Muslim Brotherhood success. As it moved rapidly towards a peace treaty with Israel, the state began to clamp down on the Brotherhood and on all other forms of political opposition. Its interventions in the political process grew so extreme that in 1997 the Brotherhood’s political party, the Islamic Action Front, decided to boycott elections. After King Hussein’s death in 1999, the crown passed to his son Abdullah, who showed little interest in democratic reform, and in 2001 decided to suspend Parliament and rule by emergency law. While formal democracy returned in 2003, political reform efforts failed to gain traction. The extent of electoral fraud against the Brotherhood and other critics of the regime during the 2007 vote shocked even jaded observers.

The Jordanian crackdown has not reached the brutal levels of Syria or Tunisia (where the Islamist opposition was massacred or driven abroad). The Brotherhood continues to operate publicly, and the Islamic Action Front holds six seats in Parliament. But the gerrymandered electoral system and massive fraud has hamstrung Islamist political participation, to the degree that many believe that the Brotherhood is being dared to boycott.

Following the 2007 electoral debacle, the Brotherhood entered a period of intense internal unrest. It dissolved its Shura Council as penance for its fateful decision to participate in the election. The core issue was over how best to respond to the regime’s repression: through confrontation, or through a retreat and consolidation of the political strategy? A l'abril 2008, the “hawkish” trend won the internal elections to the Shura Council by a single vote, and the pragmatic and domestically-orientated Salem Falahat was replaced by the fiery, Palestine-centric hawk Himmam Said. Said and the new head of the Islamic Action Front, Zaki Bani Arshid, steered the Islamist movement into more direct conflict with the regime, with little success. The reformist trend, led by the soft-spoken intellectual Ruheil Ghuraybeh, avoided open confrontation but advanced an ambitious programme to transform Jordan into a constitutional monarchy.

As the Brotherhood rank and file lost interest in a stalled domestic political process, they were simultaneously galvanised by the electoral success of Hamas and then by the visceral images of Israel’s war on Gaza. The growing interest in Palestinian issues at the expense of Jordanian politics worried not only the regime but also the traditional leadership of the Brotherhood. The leading Jordanian journalist Mohammed Abu Rumman argues that the issue of relations with Hamas has supplanted the traditional “hawk-dove” struggle within the organisation. While both trends support Hamas – “if you are not with Hamas, you are not with the Muslim Brotherhood”, explained one of the “dovish” leaders – they disagree over the appropriate organisational relationship. The “Hamasi” trend supports close ties and the prioritisation of Palestinian issues, and embraces a common Muslim identity over a narrowly Jordanian one. The “reformist” trend insists that Hamas, as the Palestinian Muslim Brotherhood, should have responsibility for Palestine while the Jordanian Brotherhood must be a national organisation focused upon domestic Jordanian issues.

This crisis came to a head over the issue of Hamas participation in the administrative structures of the Jordanian Brotherhood. Three leading reformists resigned from the Executive Office, triggering an as-yet-unresolved internal crisis that threatens one of the first serious internal splits in the history of the movement. The media has eagerly egged this conflict on; indeed, a number of Brotherhood leaders told me that what made the current crisis unique was not the issues at stake or the intensity of the disagreement, but the fact that for the first time it had become public.

********************************

The story of the Jordanian Muslim Brotherhood is many things, but certainly not a story of Islamists retreating from democracy. Similar dynamics can be seen in Egypt, where the Brotherhood’s leadership is similarly divided over how to respond to escalating repression. During multiple trips to Cairo in the last few years, I saw the growing frustration of a generation of reformists who found their every effort to embrace democracy met with force and rejection.

After “independent” Brotherhood candidates scored sweeping victories in the first of three rounds of the 2005 Parliamentary elections, government forces began to intervene to prevent further gains. Despite well-documented fraud and heavy-handed security interference in Brotherhood strongholds, the movement emerged as the largest opposition bloc with 88 seats. As Deputy Supreme Guide Mohammed Habib ruefully told me, their mistake was that they did too well – had they won 50 seats, perhaps they would not have triggered such harsh reprisals.

The subsequent crackdown matched the magnitude of the Brotherhood victory. A series of media campaigns aimed to scare mainstream Egyptians with alleged nefarious Brotherhood schemes (they were supposedly training an underground militia, conspiring with Hizbollah, and more). A wide range of leading Brotherhood figures, including noted moderates such as the financier Khairat el Shater and the intellectual Abd el Monem Abou el Fattouh, were detained indefinitely on trumped up charges.

For a while, the Egyptian Brotherhood held fast in the face of these provocations. They continued to try to participate in elections even as the fraud and overt manipulation mounted. Their Parliamentarians performed well as an opposition. They routinely expressed their ongoing commitment to democracy to every audience which would listen. And they imposed discipline on their own members to prevent the explosion of frustration into violence.

But over time, the pressure began to take its toll. The leadership reined in its freewheeling young bloggers, whose public airing of internal issues was being exploited by the organisation’s opponents. It adopted tougher rhetoric on foreign policy issues such as the Gaza war – attacking the Egyptian government’s enforcement of the blockade of Gaza – in part to rally its demoralised membership. Considerable evidence suggests that the cadres of the organisation were growing disenchanted with politics and preferred to return to the core social and religious mission. And growing voices from inside and outside the movement began to suggest retreating from politics until a more propitious time.

Earlier this month the conflicts inside the Egyptian Brotherhood leapt into the pages of local newspapers, which reported that the movement’s leader, Mohammed Mahdi Akef, had abruptly resigned his post in protest after conservatives refused to appoint the leading reformist Essam el Erian to an open leadership seat. Akef has denied the reports – but the portrait of a movement in turmoil is clear.

The Jordanian, Egyptian and American governments may see all this as something of a success story: the influence of the Islamists has been curbed, both in formal politics and in the social sector, and the restraint exercised by the Brotherhood leadership has meant the states have not faced a backlash. But this is dangerously short-sighted. The campaigns against Islamists weaken the foundations of democracy as a whole, not just the appeal of one movement, and have had a corrosive effect on public freedoms, transparency and accountability. Regardless of the fortunes of the movements themselves, the crackdown on the Islamists contributes to the wider corruption of public life. The growing frustration within moderate Islamist groups with democratic participation cannot help but affect their future ideological trajectory.

Sowing disenchantment with democratic politics in the ranks of the Brotherhood could forfeit one of the signal developments in Islamist political thinking of the last few decades. The failure of the movement’s democratic experiment could empower more radical Islamists, including not only terrorist groups but also doctrinaire salafists less inclined to pragmatic politics. The degradation of its organisational strengths could open up space for al Qa’eda and other radical competitors to move in. The alternative to Ismail Haniya might be Osama bin Laden rather than Abu Mazen, and the exclusion of Essam el-Erian may not produce an Ayman Nour.

Marc Lynch is associate professor at the Elliott School of International Affairs at George Washington University. He writes a blog on Arab politics and media for Foreign Policy.

From the National

Published on October 30, 2009

The Internet and Islamist Politics in Jordan, Morocco and Egypt.

The end of the twentieth century and the beginning of the twenty-first saw a
dissemination of the Internet as a center of communication, information, entertainment and
commerce. The spread of the Internet reached all four corners of the globe, connecting the
researcher in Antarctica with the farmer in Guatemala and the newscaster in Moscow to the
Bedouin in Egypt. Through the Internet, the flow of information and real-time news reaches
across continents, and the voices of subalternity have the potential to project their previously
silenced voices through blogs, websites and social networking sites. Political organizations
across the left-right continuum have targeted the Internet as the political mobilizer of the future,
and governments now provide access to historical documents, party platforms, i
administrative papers through their sites. Similarly, religious groups display their beliefs online
through official sites, and forums allow members from across the globe to debate issues of
eschatology, orthopraxy and any number of nuanced theological issues. Fusing the two, Islamist
political organizations have made their presence known through sophisticated websites detailing
their political platforms, relevant news stories, and religiously oriented material discussing their
theological views. This paper will specifically examine this nexus – the use of the Internet by
Islamist political organizations in the Middle East in the countries of Jordan, Morocco and
Egipte.
Although a wide range of Islamist political organizations utilize the Internet as a forum to
publicize their views and create a national or international reputation, the methods and intentions
of these groups vary greatly and depend on the nature of the organization. This paper will
examine the use of the Internet by three ‘moderate’ Islamist parties: the Islamic Action Front in
2
Jordània, the Justice and Development Party in Morocco and the Muslim Brotherhood in Egypt.
As these three parties have increased their political sophistication and reputation, both at home
and abroad, they have increasingly utilized the Internet for a variety of purposes. First, Islamist
organizations have used the Internet as a contemporary extension of the public sphere, a sphere
through which parties frame, communicate and institutionalize ideas to a broader public.
Secondly, the Internet provides Islamist organizations an unfiltered forum through which
officials may promote and advertise their positions and views, as well as circumvent local media
restrictions imposed by the state. Finally, the Internet allows Islamist organizations to present a
counterhegemonic discourse in opposition to the ruling regime or monarchy or on display to an
international audience. This third motivation applies most specifically to the Muslim
fraternitat, which presents a sophisticated English language website designed in a Western
style and tailored to reach a selective audience of scholars, politicians and journalists. The MB
has excelled in this so-called “bridgeblogging” 1 and has set the standard for Islamist parties
attempting to influence international perceptions of their positions and work. The content varies
between the Arabic and English versions of the site, and will be examined further in the section
on the Muslim Brotherhood. These three goals overlap significantly in both their intentions and
desired outcomes; malgrat això, each goal targets a different actor: the public, the media, and the
regime. Following an analysis of these three areas, this paper will proceed into a case study
analysis of the websites of the IAF, the PJD and the Muslim Brotherhood.
1

Andrew Helms

Ikhwanweb

The end of the twentieth century and the beginning of the twenty-first saw a dissemination of the Internet as a center of communication, information, entertainment and commerce.

The spread of the Internet reached all four corners of the globe, connecting the researcher in Antarctica with the farmer in Guatemala and the newscaster in Moscow to the Bedouin in Egypt.

Through the Internet, the flow of information and real-time news reaches across continents, and the voices of subalternity have the potential to project their previously silenced voices through blogs, websites and social networking sites.

Political organizations across the left-right continuum have targeted the Internet as the political mobilizer of the future, and governments now provide access to historical documents, party platforms, and administrative papers through their sites. Similarly, religious groups display their beliefs online through official sites, and forums allow members from across the globe to debate issues of eschatology, orthopraxy and any number of nuanced theological issues.

Fusing the two, Islamist political organizations have made their presence known through sophisticated websites detailing their political platforms, relevant news stories, and religiously oriented material discussing their theological views. This paper will specifically examine this nexus – the use of the Internet by Islamist political organizations in the Middle East in the countries of Jordan, Morocco and Egypt.

Although a wide range of Islamist political organizations utilize the Internet as a forum to publicize their views and create a national or international reputation, the methods and intentions of these groups vary greatly and depend on the nature of the organization.

This paper will examine the use of the Internet by three ‘moderate’ Islamist parties: the Islamic Action Front in Jordan, the Justice and Development Party in Morocco and the Muslim Brotherhood in Egypt. As these three parties have increased their political sophistication and reputation, both at home and abroad, they have increasingly utilized the Internet for a variety of purposes.

First, Islamist organizations have used the Internet as a contemporary extension of the public sphere, a sphere through which parties frame, communicate and institutionalize ideas to a broader public.

Secondly, the Internet provides Islamist organizations an unfiltered forum through which officials may promote and advertise their positions and views, as well as circumvent local media restrictions imposed by the state.

Finally, the Internet allows Islamist organizations to present a counterhegemonic discourse in opposition to the ruling regime or monarchy or on display to an international audience. This third motivation applies most specifically to the Muslim Brotherhood, which presents a sophisticated English language website designed in a Western style and tailored to reach a selective audience of scholars, politicians and journalists.

The MB has excelled in this so-called “bridgeblogging” 1 and has set the standard for Islamist parties attempting to influence international perceptions of their positions and work. The content varies between the Arabic and English versions of the site, and will be examined further in the section on the Muslim Brotherhood.

These three goals overlap significantly in both their intentions and desired outcomes; malgrat això, each goal targets a different actor: the public, the media, and the regime. Following an analysis of these three areas, this paper will proceed into a case study analysis of the websites of the IAF, the PJD and the Muslim Brotherhood.

Islamic Movements in the Middle East: Egypt as a case study

ÖZLEM TÜR KAVLİ

Akef

The Islamic challenge remains a central issue within the ongoing debate on the nature of Middle East
política. As the main opposition to government policies, the Islamic movements enjoy widespread
popularity, especially among the lower echelons of those populations —people who are
economically or politically alienated. Egypt has been a pioneer of Arab countries in many aspects of
economic, political and cultural development. It has also been the pioneer in the rise of Islamic
movements and the state’s fight with these groups. The aim of this paper is to look at Egypt as a case
study in Middle East’s Islamist movements in general.
The first part of this paper looks briefly at nineteenth century Islamic reformers who had an impact
on the development of modern Islamic movements. In the second part, the focus will be on the
formation of the Islamic movements and their cadres and main ideologies. The third part looks at
contemporary movements and their position in Egyptian society.
ISLAMIC REFORMISTS
Islamic reformism is a modern movement that came into the scene in the nineteenth century as a
reaction to European supremacy and expansion. It was during this period that Muslim religious
leaders and politicians began to realise that their state of affairs was inferior to that of Europe and
was in steady decline. Although Islam has suffered many defeats by Europeans, it was in the
nineteenth century that Muslims felt for the first time their weakness and decline and the need to
borrow from their ‘enemy’. This painful awareness made Muslim intellectuals think about the
defects and the weaknesses they were suffering from and they started to search for a remedy.1 On the
one hand, Islamic reformists embarked on studies of Europe’s pre-industrial phase in order to trace
ways of building a strong state and economy. On the other, they sought viable cultural paradigms
capable of checking the dominance of Europe. The Islamic reformist movement was an urban
movement and tried to establish strategies for the development of the Muslim world. The frustration
of the early reformists with the status quo did not entail a demonising of the West or even a rejection
of modernisation per se. In their quest for progress, Jamal Al-Din Al-Afghani and Mohammad
Abduh looked upon the West both as a model and as a rival. They perceived the challenge the
Umma, the Muslim community, was facing as shaped by a need to readjust their worldview to the
realities of the approaching new age. The Muslim people were given priority as citizens, whereas
Islam as a normative system “assumed the role of a defensive weapon that had to be restored in order
to stop deterioration and check the decline”.2 Rashid Rida had more radical views about society as
being corrupt and the heads of Arab states as being the apostates of Islam and he supported the
implementation of Koranic punishments. These three reformists desired to bring back the glory of
Islam by embracing ijtihad, rejecting the superstitions of popular religion and the stagnant thinking
of the ulama. They aimed at “creating a synthesis of Islam and the modern West rather than a
purified society constructed primarily along Islamic lines”.3 It is ironic that these reformists became
the founding ideologues of the Islamic movements that demand strictly purified Islamic
communities.

The Islamic challenge remains a central issue within the ongoing debate on the nature of Middle East politics. As the main opposition to government policies, the Islamic movements enjoy widespread popularity, especially among the lower echelons of those populations —people who are economically or politically alienated.

Egypt has been a pioneer of Arab countries in many aspects of economic, political and cultural development. It has also been the pioneer in the rise of Islamic movements and the state’s fight with these groups. The aim of this paper is to look at Egypt as a case study in Middle East’s Islamist movements in general.

The first part of this paper looks briefly at nineteenth century Islamic reformers who had an impact on the development of modern Islamic movements. In the second part, the focus will be on the formation of the Islamic movements and their cadres and main ideologies. The third part looks at contemporary movements and their position in Egyptian society.

ISLAMIC REFORMISTS

Islamic reformism is a modern movement that came into the scene in the nineteenth century as a reaction to European supremacy and expansion.

It was during this period that Muslim religious leaders and politicians began to realise that their state of affairs was inferior to that of Europe and was in steady decline. Although Islam has suffered many defeats by Europeans, it was in the nineteenth century that Muslims felt for the first time their weakness and decline and the need to borrow from their ‘enemy’.

This painful awareness made Muslim intellectuals think about the defects and the weaknesses they were suffering from and they started to search for a remedy.On the one hand, Islamic reformists embarked on studies of Europe’s pre-industrial phase in order to trace ways of building a strong state and economy. On the other, they sought viable cultural paradigms capable of checking the dominance of Europe.

The Islamic reformist movement was an urban movement and tried to establish strategies for the development of the Muslim world. The frustration of the early reformists with the status quo did not entail a demonising of the West or even a rejection of modernisation per se.

In their quest for progress, Jamal Al-Din Al-Afghani and Mohammad Abduh looked upon the West both as a model and as a rival. They perceived the challenge the Umma, the Muslim community, was facing as shaped by a need to readjust their worldview to the realities of the approaching new age.

The Muslim people were given priority as citizens, whereas Islam as a normative system “assumed the role of a defensive weapon that had to be restored in order to stop deterioration and check the decline”. Rashid Rida had more radical views about society as being corrupt and the heads of Arab states as being the apostates of Islam and he supported the implementation of Koranic punishments.

These three reformists desired to bring back the glory of Islam by embracing ijtihad, rejecting the superstitions of popular religion and the stagnant thinking of the ulama. They aimed at “creating a synthesis of Islam and the modern West rather than a purified society constructed primarily along Islamic lines”.

It is ironic that these reformists became the founding ideologues of the Islamic movements that demand strictly purified Islamic communities.

The Muslim Brotherhood in the United States

MBusThe leadership of the U.S. germans musulmans (MB, or Ikhwan) has said that its goal
was and is jihad aimed at destroying the U.S. from within. The Brotherhood leadership has
also said that the means of achieving this goal is to establish Islamic organizations in the
nosaltres. under the control of the Muslim Brotherhood. Since the early 1960s, the Brotherhood has
constructed an elaborate covert organizational infrastructure on which was built a set of public or
“front” organizations. The current U.S. Brotherhood leadership has attempted to deny this history,
both claiming that it is not accurate and at the same time that saying that it represents an older
form of thought inside the Brotherhood. An examination of public and private Brotherhood documents,
malgrat això, indicates that this history is both accurate and that the Brotherhood has taken
no action to demonstrate change in its mode of thought and/or activity.sss

Steven MerleyMBus

The leadership of the U.S. germans musulmans (MB, or Ikhwan) has said that its goal was and is jihad aimed at destroying the U.S. from within.

The Brotherhood leadership has also said that the means of achieving this goal is to establish Islamic organizations in the U.S. under the control of the Muslim Brotherhood.

Since the early 1960s, the Brotherhood has constructed an elaborate covert organizational infrastructure on which was built a set of public or “front” organizations.

The current U.S. Brotherhood leadership has attempted to deny this history, both claiming that it is not accurate and at the same time that saying that it represents an older form of thought inside the Brotherhood.

An examination of public and private Brotherhood documents, malgrat això, indicates that this history is both accurate and that the Brotherhood has taken no action to demonstrate change in its mode of thought and/or activity.

The Muslim Brotherhood: Hasan al-Hudaybi and Ideology

Hasan Isma>il al-Hudaybi led the Society of the Muslim Brotherhood during a
time of crisis and dissolution. Succeeding Hasan al-Banna’, who was the founder
and fi rst leader of the organisation, al-Hudaybi was to be its head for more than
twenty years. During his leadership he faced severe criticism from fellow Brothers.
Following the Revolution of July 1952, he was pitted against the antagonism
of >Abd al-Nasir, who became increasingly infl uential in the council of
leading Free Offi cers. >Abd al-Nasir’s determination to thwart the cause of the
Brotherhood and its infl uence on society was part of his path to absolute rule.
Considering the signifi cance of al-Hudaybi’s years as leader of the Muslim
fraternitat, it is surprising that there is little scholarly work on the subject.
When taking into account that his moderate ideas continue to have a strong infl uence
on the policy and attitude of today’s Muslim Brotherhood, e.g. his conciliatory
position towards the state system and his refutation of radical ideas, the fact
that so little attention is paid to his writing is even more startling. Certainly, there
has been interest in the Muslim Brotherhood. There are quite extensive studies
available on Hasan al-Banna’: the founder and fi rst leader of the Muslim Brotherhood
has been described as a model fi gure of Islamic campaigning; others depict
him as the originator of threatening political activism in the name of Islam. There
has been even more interest in the ideas of Sayyid Qutb; some see him as the
ideologue of Islamist radicalism, whose concepts trained extremist groups; others
describe him as a victim of state persecution who developed a theology of liberation
in reaction to his maltreatment. No doubt, it is important to examine the
work of these thinkers in order to understand currents of Islamist ideology and
Islamist movements. Whatever the verdict on al-Banna’ and Qutb, it is a fact
that certain ideas of the two thinkers have been incorporated into the modern-day
germans musulmans. malgrat això, this focus has led to an incorrect perception that
the Islamic movement is necessarily radical in its thinking and/or militant in its
deeds, an assumption which has, in recent years, been questioned by a number
of scholars, among them John L. Esposito, Fred Halliday, François Burgat, i
Gudrun Krämer. 1 The following study of Egypt’s Muslim Brotherhood under the
leadership of Hasan al-Hudaybi will form an addition to these theses, addressing
and reassessing the viewpoint that political Islam is a monolithic block, all in all
disposed towards violent means.
2 Introduction
There are reasons why al-Hudaybi is hardly mentioned in the literature on the
germans musulmans. The fi rst that comes to mind is the observation that Islamist
movements are, by defi nition, seen as fundamentally radical, anti-democratic and
anti-Western. This reasoning questions any distinction between moderate Islamism
and its radical counterpart. The argument goes that both have the objective
of establishing an Islamic state system, that they both aim to replace existing
secular governance and that they therefore differ only in the degree of their methods,
but not in principle. This book, malgrat això, clearly joins the scholarly circle on
Islam polític, which identifi es arguments such as these as neo-Orientalist. As
Esposito shows, this approach to political Islam is based on what he terms ‘secular
fundamentalism’.
The external view of political Islam is focused primarily on radical thought,
and this may be due to the creation, on the part of power politics, of a fear of
Islam as a religion, which is different, strange and seemingly in opposition to
Western thought. Alternatively, it may be because radical or even militant groups
are constantly appearing in the media by reason of their actions. In fact, militant
Islamists actually seek such publicity. While radical thought and militant action
make it necessary to study extremist groups, the focus on terrorism in the name
of Islam marginalises moderate Islamists. It also makes it diffi cult to explain the
differences between radical and moderate Islamism. In effect, the scholarly focus
on radical or militant groups reinforces the generally negative public perception
of Islam in the West.
A further reason why al-Hudaybi in particular has not been studied by Western
scholars has to do with the internal affairs of the Brotherhood. It is astonishing
that his name is not mentioned much by the writers of the Muslim Brotherhood
itself. There is no simple explanation for this. One reason may be that members
particularly stress their sympathies for al-Banna’, depicting him as an ideal
leader who died for his activist convictions. malgrat això, as many Brothers endured
imprisonment, hard labour and even torture inside >Abd al-Nasir’s prisons and
camps, their personal histories have resulted in a dearth of discourse on Hasan
al-Hudaybi. Thus, there is a tendency to remember al-Hudaybi’s period of leadership
as a time of near defeat and destruction. Still, the experiences of the
persecuted are caught in the ambiguous relationship between forgetting and reappraisal.
Many personal accounts of the time have been published since the mid
1970s, 2 narrating stories of torture and stressing steadfastness of faith. Only a
few of the books written by Muslim Brothers take a broader approach, quin
includes discussion of a crisis within the organisation and of al-Hudaybi’s part
therein. Those authors who do tackle this issue not only reveal the society’s weak
position vis-à-vis >Abd al-Nasir, but also expose signs of disintegration within the
germans musulmans. 3 This has led to differing attitudes towards al-Hudaybi, with
most portraying him as an incompetent leader lacking the charismatic personality
of his predecessor, al-Banna’. In particular, he was accused of not commanding
the authority to bring together the different wings of the Muslim Brotherhood
or to adopt a strong position in relation to the authoritarian state system. In the
latter view lies an ambiguity, for it would appear to show al-Hudaybi not just as a
Introduction 3
failure, but also as a victim of the political situation. Finally, these accounts reveal
an ideological gap which opened at the beginning of the period of persecution in
1954. To a certain extent, Sayyid Qutb fi lled this gap. During his imprisonment
he developed a radical approach, rejecting the then state system as illegitimate
and ‘un-Islamic’. In developing a revolutionary concept and explaining thereby
the reasons underlying the persecution, he turned the condition of victimisation
into one of pride. Thus, he gave many imprisoned Muslim Brothers, particularly
young members, an ideology that they could hold on to.
It has to be said that al-Hudaybi did not react decisively to the situation of
internal crisis and dissolution. Indeed, to a certain extent his indecisiveness triggered
this situation. This was especially obvious during the period of persecution
(1954–71), when he omitted to provide any guidelines to help in overcoming
the feeling hopelessness ushered in by >Abd al-Nasir’s mass imprisonments. His
reaction to the radical ideas which fl ourished in the prisons and camps among
certain, especially young, members came fairly late. Even then, his scholarly and
juridical argumentation did not have the same sweeping effect as Sayyid Qutb’s
writings. a 1969, al-Hudaybi proposed a moderate concept in his writing Du<a
la Qudat (Preachers not Judges). 4 This writing, which was secretly distributed
among fellow Brothers, is considered the fi rst substantial refutation of Sayyid
Qutb’s ideas. 5 Qutb, who was hanged in 1966, was by then considered to be a
martyr, his thoughts already having a considerable infl uence. This does not mean
that the majority of Muslim Brothers did not pursue a moderate approach, but the
lack of guidelines left them voiceless and reinforced the perception of al-Hudaybi
as a weak leader.
Nevertheless, al-Hudayb’is moderate thought had an impact on his fellow
Muslim Brothers. After the general amnesty of 1971, al-Hudaybi played a major
part in the re-establishment of the organisation. Although he died in 1973, his moderate
and conciliatory ideas continued to be relevant. The fact that close companions
such as Muhammad Hamid Abu Nasr, >Umar al-Tilmisani and Muhammad
Mashhur, who died recently, succeeded him as leaders shows the continuance of his
thought. a més, his son Ma’mun al-Hudaybi has played a major role in
his capacity as the Brotherhood’s secretary and spokesman. Another reason why
his thinking became important lies in the changed attitude towards the Muslim
Brotherhood since Anwar al-Sadat’s presidency. Al-Sadat, who succeeded >Abd
al-Nasir, released the imprisoned Brothers and offered the organisation a half-legal
though not offi cially recognised status. A period of reorganisation (1971–77) followed,
during which the government lifted the censorship of books written by
Muslim Brothers. Many memoirs of formerly imprisoned members were published,
such as Zaynab al-Ghazali’s account or al-Hudaybi’s book Du<at la Qudat
(Preachers not Judges). Dealing with the past, these books did not merely preserve
the memory of the cruelties of >Abd al-Nasir’s persecution. Al-Sadat followed
his own agenda when he allowed these publications to fi ll the market; this
was a deliberate political stratagem, implying a change of direction and aimed at
distancing the new government from the old. The posthumous publication of
al-Hudaybi’s writings was not merely aimed at providing ideological guidance to
4 Introduction
els Germans Musulmans; they were distributed because of their statements against
radical thought, and were thus used to address a new and rising problem, namely
the establishment of Islamist groups, which began to fi ght actively against the
political system in the early 1970s. In these terms, Du<at la Qudat remains an
important critique of radical thought.
Hasan al-Hudaybi’s main aim was to change society, i.e. Egyptian society,
quin, in his view, was not aware of the political nature of Islamic belief. Thus,
real change could only be brought about through creating awareness and by
tackling the issue of Islamic identity (as opposed to a Western perception). Only
through developing a sense of Islamic consciousness could the ultimate goal of the
establishment of an Islamic society be reached. Given this approach, al-Hudaybi
refuted revolutionary overthrow, instead preaching gradual development from
within. A major point was therefore education and social engagement, as well as
participation in the political system, appealing by means of mission ( da<wa ) to the
consciousness of the individual believer.
This path of his is now followed by today’s Muslim Brotherhood, which endeavours
to be recognised as a political party and which infl uences political decision
making by infi ltrating the political participatory structures (parliament, Administració,
non-governmental organisations). This study of the Muslim Brotherhood
from the 1950s until the early 1970s, therefore, is not only a piece of research into
the modern political history of Egypt and an analysis of a religious ideology, but
has also a relationship to current politics.

Barbara H.E. Zollner

HasanHasan Ismail al-Hudaybi led the Society of the Muslim Brotherhood during a time of crisis and dissolution. Succeeding Hasan al-Banna’, who was the founder and first leader of the organisation, al-Hudaybi was to be its head for more than twenty years. During his leadership he faced severe criticism from fellow Brothers.

Following the Revolution of July 1952, he was pitted against the antagonism of Abd al-Nasir, who became increasingly infl uential in the council of leading Free Officers. Abd al-Nasir’s determination to thwart the cause of the Brotherhood and its infl uence on society was part of his path to absolute rule. Considering the signifi cance of al-Hudaybi’s years as leader of the Muslim Brotherhood, it is surprising that there is little scholarly work on the subject.

When taking into account that his moderate ideas continue to have a strong infl uence on the policy and attitude of today’s Muslim Brotherhood, e.g. his conciliatory position towards the state system and his refutation of radical ideas, the fact that so little attention is paid to his writing is even more startling. Certainly, there has been interest in the Muslim Brotherhood.

There are quite extensive studies available on Hasan al-Banna’: the founder and fi rst leader of the Muslim Brotherhood has been described as a model figure of Islamic campaigning; others depict him as the originator of threatening political activism in the name of Islam.

There has been even more interest in the ideas of Sayyid Qutb; some see him as the ideologue of Islamist radicalism, whose concepts trained extremist groups; others describe him as a victim of state persecution who developed a theology of liberation in reaction to his maltreatment.

No doubt, it is important to examine the work of these thinkers in order to understand currents of Islamist ideology and Islamist movements. Whatever the verdict on al-Banna’ and Qutb, it is a fact that certain ideas of the two thinkers have been incorporated into the modern-day Muslim Brotherhood.

malgrat això, this focus has led to an incorrect perception that the Islamic movement is necessarily radical in its thinking and/or militant in its deeds, an assumption which has, in recent years, been questioned by a number of scholars, among them John L. Esposito, Fred Halliday, François Burgat, and Gudrun Krämer.

The following study of Egypt’s Muslim Brotherhood under the leadership of Hasan al-Hudaybi will form an addition to these theses, addressing and reassessing the viewpoint that political Islam is a monolithic block, all in all disposed towards violent means.

There are reasons why al-Hudaybi is hardly mentioned in the literature on the Muslim Brotherhood. The fi rst that comes to mind is the observation that Islamist movements are, by defi nition, seen as fundamentally radical, anti-democratic and anti-Western.

This reasoning questions any distinction between moderate Islamism and its radical counterpart. The argument goes that both have the objective of establishing an Islamic state system, that they both aim to replace existing secular governance and that they therefore differ only in the degree of their methods, but not in principle.

This book, malgrat això, clearly joins the scholarly circle on political Islam, which identifi es arguments such as these as neo-Orientalist. As Esposito shows, this approach to political Islam is based on what he terms ‘secular fundamentalism’.

The external view of political Islam is focused primarily on radical thought, and this may be due to the creation, on the part of power politics, of a fear of Islam as a religion, which is different, strange and seemingly in opposition to

Western thought. Alternatively, it may be because radical or even militant groups are constantly appearing in the media by reason of their actions. In fact, militant Islamists actually seek such publicity.

While radical thought and militant action make it necessary to study extremist groups, the focus on terrorism in the name of Islam marginalises moderate Islamists.

It also makes it difficult to explain the differences between radical and moderate Islamism. In effect, the scholarly focus on radical or militant groups reinforces the generally negative public perception of Islam in the West.

A further reason why al-Hudaybi in particular has not been studied by Western scholars has to do with the internal affairs of the Brotherhood. It is astonishing that his name is not mentioned much by the writers of the Muslim Brotherhood itself. There is no simple explanation for this.

One reason may be that members particularly stress their sympathies for al-Banna’, depicting him as an ideal leader who died for his activist convictions. malgrat això, as many Brothers endured imprisonment, hard labour and even torture insideAbd al-Nasir’s prisons and camps, their personal histories have resulted in a dearth of discourse on Hasan al-Hudaybi.

Thus, there is a tendency to remember al-Hudaybi’s period of leadership as a time of near defeat and destruction. Still, the experiences of the persecuted are caught in the ambiguous relationship between forgetting and reappraisal.

Many personal accounts of the time have been published since the mid 1970s, 2 narrating stories of torture and stressing steadfastness of faith. Only a few of the books written by Muslim Brothers take a broader approach, which includes discussion of a crisis within the organisation and of al-Hudaybi’s part therein. Those authors who do tackle this issue not only reveal the society’s weak position vis-à-vis Abd al-Nasir, but also expose signs of disintegration within the

germans musulmans. 3 This has led to differing attitudes towards al-Hudaybi, with most portraying him as an incompetent leader lacking the charismatic personality of his predecessor, al-Banna’. In particular, he was accused of not commanding the authority to bring together the different wings of the Muslim Brotherhood or to adopt a strong position in relation to the authoritarian state system.

In the latter view lies an ambiguity, for it would appear to show al-Hudaybi not just as a failure, but also as a victim of the political situation. Finally, these accounts reveal an ideological gap which opened at the beginning of the period of persecution in 1954.

To a certain extent, Sayyid Qutb fi lled this gap. During his imprisonment he developed a radical approach, rejecting the then state system as illegitimate and ‘un-Islamic’. In developing a revolutionary concept and explaining thereby the reasons underlying the persecution, he turned the condition of victimisation into one of pride.

Thus, he gave many imprisoned Muslim Brothers, particularly young members, an ideology that they could hold on to.

It has to be said that al-Hudaybi did not react decisively to the situation of internal crisis and dissolution. Indeed, to a certain extent his indecisiveness triggered this situation.

This was especially obvious during the period of persecution (1954–71), when he omitted to provide any guidelines to help in overcoming the feeling hopelessness ushered in by Abd al-Nasir’s mass imprisonments. His reaction to the radical ideas which fl ourished in the prisons and camps among certain, especially young, members came fairly late.

Even then, his scholarly and juridical argumentation did not have the same sweeping effect as Sayyid Qutb’s writings. a 1969, al-Hudaybi proposed a moderate concept in his writing Duat la Qudat (Preachers not Judges).

This writing, which was secretly distributed among fellow Brothers, is considered the fi rst substantial refutation of Sayyid Qutb’s ideas. 5 Qutb, who was hanged in 1966, was by then considered to be a martyr, his thoughts already having a considerable infl uence.

This does not mean that the majority of Muslim Brothers did not pursue a moderate approach, but the lack of guidelines left them voiceless and reinforced the perception of al-Hudaybi as a weak leader.

Nevertheless, al-Hudayb’is moderate thought had an impact on his fellow Muslim Brothers. After the general amnesty of 1971, al-Hudaybi played a major part in the re-establishment of the organisation. Although he died in 1973, his moderate and conciliatory ideas continued to be relevant.

The fact that close companions such as Muhammad Hamid Abu Nasr, Umar al-Tilmisani and Muhammad Mashhur, who died recently, succeeded him as leaders shows the continuance of his thought.

a més, his son Ma’mun al-Hudaybi has played a major role in his capacity as the Brotherhood’s secretary and spokesman.

Another reason why his thinking became important lies in the changed attitude towards the Muslim Brotherhood since Anwar al-Sadat’s presidency. Al-Sadat, who succeeded Abd al-Nasir, released the imprisoned Brothers and offered the organisation a half-legal though not offi cially recognised status.

A period of reorganisation (1971–77) followed, during which the government lifted the censorship of books written by Muslim Brothers. Many memoirs of formerly imprisoned members were published, such as Zaynab al-Ghazali’s account or al-Hudaybi’s book Du<at la Qudat (Preachers not Judges).

Dealing with the past, these books did not merely preserve the memory of the cruelties of Abd al-Nasir’s persecution.

Al-Sadat followed his own agenda when he allowed these publications to fi ll the market; this was a deliberate political stratagem, implying a change of direction and aimed at distancing the new government from the old.

The posthumous publication of al-Hudaybi’s writings was not merely aimed at providing ideological guidance to the Muslim Brothers; they were distributed because of their statements against radical thought, and were thus used to address a new and rising problem, namely the establishment of Islamist groups, which began to fi ght actively against the political system in the early 1970s. In these terms, Duat la Qudat remains an important critique of radical thought.

Hasan al-Hudaybi’s main aim was to change society, i.e. Egyptian society, quin, in his view, was not aware of the political nature of Islamic belief. Thus, real change could only be brought about through creating awareness and by tackling the issue of Islamic identity (as opposed to a Western perception).

Only through developing a sense of Islamic consciousness could the ultimate goal of the establishment of an Islamic society be reached. Given this approach, al-Hudaybi refuted revolutionary overthrow, instead preaching gradual development from within. A major point was therefore education and social engagement, as well as participation in the political system, appealing by means of mission ( dawa ) to the consciousness of the individual believer.

This path of his is now followed by today’s Muslim Brotherhood, which endeavors to be recognised as a political party and which infl uences political decision making by infi ltrating the political participatory structures (parliament, Administració, non-governmental organisations).

This study of the Muslim Brotherhood from the 1950s until the early 1970s, therefore, is not only a piece of research into the modern political history of Egypt and an analysis of a religious ideology, but has also a relationship to current politics.

Goldstone Report On Israel’s War On Gaza

Goldstone in Gaza

1. On 3 abril 2009, the President of the Human Rights Council established the United Nations
Fact Finding Mission on the Gaza Conflict with the mandate “to investigate all violations of
international human rights law and international humanitarian law that might have been
committed at any time in the context of the military operations that were conducted in Gaza
during the period from 27 desembre 2008 i 18 January 2009, whether before, during or
after.”
2. The President appointed Justice Richard Goldstone, former judge of the Constitutional Court
of South Africa and former Prosecutor of the International Criminal Tribunals for the former
Yugoslavia and Rwanda, to head the Mission. The other three appointed members were:
Professor Christine Chinkin, Professor of International Law at the London School of Economics
and Political Science, who was a member of the high-level fact-finding mission to Beit Hanoun
(2008); Ms. Hina Jilani, Advocate of the Supreme Court of Pakistan and former Special
Representative of the Secretary-General on the situation of human rights defenders, who was a
member of the International Commission of Inquiry on Darfur (2004); and Colonel Desmond
Travers, a former Officer in Ireland’s Defence Forces and member of the Board of Directors of
the Institute for International Criminal Investigations.
3. As is usual practice, the Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights
(OHCHR) established a secretariat to support the Mission.
4. The Mission interpreted the mandate as requiring it to place the civilian population of the
region at the centre of its concerns regarding the violations of international law.
5. The Mission convened for the first time in Geneva between 4 i 8 maig 2009. Additionally,
the Mission met in Geneva on 20 maig, a 4 i 5 juliol, and between 1 i 4 Agost 2009. la
Mission conducted three field visits: two to the Gaza Strip between 30 May and 6 juny, i
between 25 June and 1 juliol 2009; and one visit to Amman on 2 i 3 juliol 2009. Several staff of

1. On 3 abril 2009, the President of the Human Rights Council established the United Nations Fact Finding Mission on the Gaza Conflict with the mandate “to investigate all violations of international human rights law and international humanitarian law that might have been committed at any time in the context of the military operations that were conducted in Gaza during the period from 27 desembre 2008 i 18 January 2009, whether before, during or after.”

2. The President appointed Justice Richard Goldstone, former judge of the Constitutional Court of South Africa and former Prosecutor of the International Criminal Tribunals for the former Yugoslavia and Rwanda, to head the Mission. The other three appointed members were Professor Christine Chinkin, Professor of International Law at the London School of Economics and Political Science, who was a member of the high-level fact-finding mission to Beit Hanoun (2008); Ms. Hina Jilani, Advocate of the Supreme Court of Pakistan and former Special Representative of the Secretary-General on the situation of human rights defenders, who was a member of the International Commission of Inquiry on Darfur (2004); and Colonel Desmond Travers, a former Officer in Ireland’s Defence Forces and member of the Board of Directors of the Institute for International Criminal Investigations.

3. As is usual practice, the Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights (OHCHR) established a secretariat to support the Mission.

4. The Mission interpreted the mandate as requiring it to place the civilian population of the region at the centre of its concerns regarding the violations of international law.

5. The Mission convened for the first time in Geneva between 4 i 8 maig 2009. Additionally, the Mission met in Geneva on 20 maig, a 4 i 5 juliol, and between 1 i 4 Agost 2009. The Mission conducted three field visits: two to the Gaza Strip between 30 May and 6 juny, and between 25 June and 1 juliol 2009; and one visit to Amman on 2 i 3 juliol 2009. Several staff ofthe Mission’s secretariat were deployed in Gaza from 22 May to 4 juliol 2009 to conduct field investigations.

6. Notes verbales were sent to all Member States of the United Nations and United Nations organs and bodies on 7 maig 2009. On 8 juny 2009 the Mission issued a call for submissions inviting all interested persons and organizations to submit relevant information and documentation to assist in the implementation of its mandate.

7. Public hearings were held in Gaza on 28 i 29 June and in Geneva on 6 i 7 juliol 2009.

8. The Mission repeatedly sought to obtain the cooperation of the Government of Israel. After numerous attempts had failed, the Mission sought and obtained the assistance of the Government of Egypt to enable it to enter the Gaza Strip through the Rafah crossing.

9. The Mission has enjoyed the support and cooperation of the Palestinian Authority and of the Permanent Observer Mission of Palestine to the United Nations. Due to the lack of cooperation from the Israeli Government, the Mission was unable to meet members of the Palestinian Authority in the West Bank. The Mission did, malgrat això, meet officials of the Palestinian Authority, including a cabinet minister, in Amman. During its visits to the Gaza Strip, the Mission held meetings with senior members of the Gaza authorities and they extended their full cooperation and support to the Mission.

10. Subsequent to the public hearings in Geneva, the Mission was informed that a Palestinian participant, Mr. Muhammad Srour, had been detained by Israeli security forces when returning to the West Bank and became concerned that his detention may have been a consequence of his appearance before the Mission. The Mission is in contact with him and continues to monitor developments.

la 500 Most influential muslims

scope

introduction
The publication you have in your hands is the first of what we hope will be an
annual series that provides a window into the movers and shakers of the Muslim
world. We have strived to highlight people who are influential as Muslims, that
is, people whose influence is derived from their practice of Islam or from the fact
that they are Muslim. We think that this gives valuable insight into the different
ways that Muslims impact the world, and also shows the diversity of how people
are living as Muslims today.
Influence is a tricky concept. Its meaning derives from the Latin word influens
meaning to flow-in, pointing to an old astrological idea that unseen forces (like the
moon) affect humanity. The figures on this list have the ability to affect humanity
too. In a variety of different ways each person on this list has influence over the
lives of a large number of people on the earth. la 50 most influential figures
are profiled. Their influence comes from a variety of sources; however they are
unified by the fact that they each affect huge swathes of humanity.
We have then broken up the 500 leaders into 15 categories—Scholarly, Political,
Administrative, Lineage, Preachers, Dones, Youth, Philanthropy, Development,
Science and Technology, Arts and Culture, mitjans de comunicació, Radicals, International Islamic
Networks, and Issues of the Day—to help you understand the different kinds of
ways Islam and Muslims impact the world today.
Two composite lists show how influence works in different ways: International
Islamic Networks shows people who are at the head of important transnational
networks of Muslims, and Issues of the Day highlights individuals whose
importance is due to current issues affecting humanity.


The publication is the first of what we hope will be an annual series that provides a window into the movers and shakers of the Muslim world.

We have strived to highlight people who are influential as Muslims, that is, people whose influence is derived from their practice of Islam or from the fact that they are Muslim.

We think that this gives valuable insight into the different ways that Muslims impact the world, and also shows the diversity of how people are living as Muslims today.

Influence is a tricky concept. Its meaning derives from the Latin word influens meaning to flow-in, pointing to an old astrological idea that unseen forces (like the moon) affect humanity. The figures on this list have the ability to affect humanity too. In a variety of different ways each person on this list has influence over the lives of a large number of people on the earth. la 50 most influential figures are profiled. Their influence comes from a variety of sources; however they are unified by the fact that they each affect huge swathes of humanity.

We have then broken up the 500 leaders into 15 categories—Scholarly, Political, Administrative, Lineage, Preachers, Dones, Youth, Philanthropy, Development, Science and Technology, Arts and Culture, mitjans de comunicació, Radicals, International Islamic Networks, and Issues of the Day—to help you understand the different kinds of ways Islam and Muslims impact the world today.

Two composite lists show how influence works in different ways: International Islamic Networks shows people who are at the head of important transnational networks of Muslims, and Issues of the Day highlights individuals whose importance is due to current issues affecting humanity.